Blog 
La casa de les dunes
RSS - Blog de M Àngels Bosch

L'autor

Blog La casa de les dunes - M Àngels Bosch

M Àngels Bosch

Llicenciada en Filologia i Lletres i doctora en Filologia Catalana. Biògrafa de Josep Pous i Pagès. Autora de diverses obres de recerca i treballs literaris.

Sobre aquest blog de Cultura

«La casa de les dunes» és la segona novel·la de l'escriptora M. Àngels Bosch, que ha decidit publicar-la per entregues al Setmanari de l'Alt Empordà, des d'aquest bloc d'Emporda.info. Fa just un any, l'autora publicava 'Camins entre vinyes', la primera obra d'...


Arxiu

  • 31
    Març
    2015

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Cultura Empordà

    La casa de les dunes - Capítol LIII

     

    Diari d’Angèlica

    Acabo d'escriure a Enric. No sé ben bé per què li he dit que malgasto l'herència. És una manera indirecta de fer-li saber que vivim bé, com abans de la guerra.  I això no és del tot cert. Alguna cosa ha canviat entre Antoni i jo. Si, fent  memòria, busco una causa, sempre vaig a parar allà mateix. Sempre el record em torna als dies de la seva desaparició i fugida. A partir d'aquest moment  no es podia treure el tema dels "incontrolats", com els anomena ell, referint-se als que cometen assassinats prenent-se la justícia pel seu compte. I, en general, a la FAI. Jo també he canviat. La carta de la mare em va obrir una porta obscura i estreta que m'ha conduit a un món que sense ser el meu em crida, m'arrossega cap a espais desconeguts fins avui. El passat i el present i, potser, el futur es donen la mà. No és que pensi que Antoni no m'estima. Els canvis no vénen del cor. L'origen es troba al cap, la causa és racional. Em vaig casar amb un home que no pensava com el seu pare. Allò de "qui és fill d'un gat, el retira de la cua al cap..." no era el seu cas.

    Però ara em trobo que el meu marit és un ... no sé ben bé què. És com si no fos dels meus. I qui són els meus? No estic segura de poder respondre a aquesta pregunta. Qui és el meu pare? Fèlix? Llibert? En les hores mortes del dia, en les nits que no puc dormir, en la soledat dels diumenges, en els trens... dono voltes obsessivament a la idea de trobar un rumb als meus passos. Voldria escriure a les pàgines d'aquest quadern fets precisos que em portessin a decisions per convenciment. No vull deixar-me arrossegar per cap coacció, ni per cap inèrcia.

    El retorn a París havia de ser la continuació del que havíem deixat. Però no ha estat així. Me'n vaig anar esperant trobar a París el que no tenia a Barcelona.

    Tinc encara pendent, en part, el que la mare m'havia demanat que fes. La carta és a les meves mans. La busca del meu pare s'ha acabat. I reconec la força personal de Llibert. Però el destí amb els seus obscurs i insospitats designis ha volgut que ens trobéssim massa aviat. Vull dir que la immediatesa de Llibert no m’ha donat temps per fer-me a la idea que tinc un altre pare.  I que no ha calgut buscar-lo lluny i amb obstacles. El seu fat i el meu ens han posat de costat. Jo continuo pensant involuntàriament que Fèlix és el meu pare. Tot el que tinc m'arriba d'ell. Jo sóc l'hereva de Fèlix Muntada. La meva visió de la  vida, la posició davant la societat, els valors... són els d'ell i de la meva mare. Ara he descobert  Llibert i uns altres valors que m'interessen. Al fons del cor sento una divisió que es va acostant al trencament.  Trencament amb el passat, distanciament d'un temps que inclou Antoni. Cada dia el veig més proper, més tolerant amb certs trets de la personalitat d'Emili Falcó.  Accepta i gairebé  celebra l'avenç franquista. I no s'està de dir-ho. Fa pocs dies¸ escoltàvem a la ràdio els comentaris d'un periodista que  parlava del front de l'Aragó, de com, per part de la República, l'anunci de la crida de la quinta del biberó era el motiu d'una successió de vagues. Es feia evident – denunciava el periodista–   el resultat d’una nefasta desorganització. Ningú no convencia ningú.

    Mentre a mi m’entristien aquestes notícies sobre els fracassos dels republicans. Antoni se n’alegrava amb comentaris que jo sentia com atacs indirectes en contra meu.  La conversa es fa difícil quan cadascun de nosaltres s'entesta a defensar el contrari de l'altre. Sola a la cambra he repassat mentalment els fets del dia. . Mentrestant, l'amor i la raó voldrien salvar del naufragi l'home que estimo encara.

    Però no hi ha dubte que hem tornat canviats per la guerra. El meu rumb és un altre. I veig com cada dia Antoni s'allunya de mi. A mesura que creix la meva soledat, sento un acostament al meu pare. Llibert és molt a prop meu.

    Sempre he volgut la conciliació dels impossibles. És un estat que reconec propi de la meva mare. Em resisteixo a perdre Antoni.

    La mare se'n va sortir. Jo no sé si seré capaç.

    Fa tres anys que som a Franca, Antoni i jo. Les esperances de tornar són cada dia més segures. Així mateix el fracàs de la República és cada vegada més visible.

    Angèlica tancà la llibreta. Recollint la bossa sortí al replà de l'escala. Posà la clau al pany i donà dues voltes.

    Feia un dia rúfol quan es dirigí al Bulevard Bonaparte. No tenia una hora fixa d'arribar. Obria la llibreria l'estudiant que Llibert havia contractat. I ella s'hi presentava cap a mig matí. Dinava en algun petit restaurant del barri i tornava per quedar-s'hi fins al final de la tarda, que era el moment de més feina, perquè els compradors o, simplement, els visitants s'hi presentaven cap al tard.

    Entrà al despatx i contestà el telèfon. La veu de Llibert a l'altre cantó del fil sentí que li deia:

    – Acabo d'arribar. He passat la nit al tren. Em canvio i vinc. Amb qui  dines?

    – Pensava dinar sola per aquí a prop.

    – Podríem dinar junts...

    – T'espero.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook