Blog 
La casa de les dunes
RSS - Blog de M Àngels Bosch

L'autor

Blog La casa de les dunes - M Àngels Bosch

M Àngels Bosch

Llicenciada en Filologia i Lletres i doctora en Filologia Catalana. Biògrafa de Josep Pous i Pagès. Autora de diverses obres de recerca i treballs literaris.

Sobre aquest blog de Cultura

«La casa de les dunes» és la segona novel·la de l'escriptora M. Àngels Bosch, que ha decidit publicar-la per entregues al Setmanari de l'Alt Empordà, des d'aquest bloc d'Emporda.info. Fa just un any, l'autora publicava 'Camins entre vinyes', la primera obra d'...


Arxiu

  • 28
    Febrer
    2015

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Cultura Empordà

    La casa de les dunes – Capítol LI

     

    Perpinyà, 2 d'agost de 1936                -..

    Enric, estimat amic,    
    Amb moltes dificultats i perills (que van resoldre els nostres amics), perquè  Falcó és el nom d’un home buscat i maleït, vàrem poder passar la frontera per Cervere, clandestinament, amb l’ajut d’uns guies misteriosos... obscuri sola sub nocte. Tot ha vingut tan de pressa... Se’ns va avisar, se’ns va alertar, se’ns va dir repetidament que marxéssim de Barcelona, de La vinya, de tot arreu. No en vaig fer cas...

    Aquí, hi ha una confusió terrible. Això depassa tot el que havia pensat. La frontera que separa un país en pau i un altre en guerra s’ha convertit en un formiguer de concentració de catalans barrejats, gent de tota mena, com estem barrejats persones decents, lladres i assassins en questa guerra imbecil i anticatalana. He vist corrues  de gent  passar la frontera fugint de la mort i l’espoliació.

     Les il·lusions que la República ens havia  portat, ara es van esvaint en la fredor de la misèria, en les carències de certs llocs immundes.

    Nosaltres estem bé. Tenim cobertes les necessitats. Si volguéssim ja podríem ser a casa, a

    París. Però el mal que tenim a frec ens impedeix marxar. De moment, Antoni sobretot, però jo també, passem moltes hores a l’hospital de Perpinyà.

    Escriu-me. No em diguis que llegeixi els articles i les cròniques que publiques regularment a La Publicitat. Els llegeixo tots, però el que m’agradaria és rebre una carta del meu amic. El teu silenci, que respecto, em fa sospitar que m’has oblidat. No sé gaire res de tu ni de ningú.

    No t’he parlat encara de la meva vida diària. Ho deixo per a un altre moment. Però t’anticipo que el projecte d’anar a la llibreria de la rue Bonaparte, cada matí, m’interessa molt. Hem ajornat l’anada a París però no tardarem a anar-hi. Te’n parlaré un altre dia.

    Fins aviat, Angèlica                       

    Enric havia acabat de llegir la carta d’Angèlica i es disposà a respondre. Agafà un llapis i començà a escriure:

    Barcelona,12 de setembre de 1936
    “Estimada meva”...
    No. No podia començar d’aquesta manera. Angèlica no era seva; no ho seria mai probablement. Ratllà el començament de la carta i va escriure solament un mot:

    Angèlica,
    Veig que les dificultats han estat moltes més del que suposàvem. Hores d’ara, deus ser a París. I això és l’important.

    Aquí, què et diré? Com s’aturarà tanta malvestat?  Converses a “La Publicitat”:  Rovira, J. V. Foix m’han explicat barbaritats. Jo coneixia els fets. El més greu d’aquests assassinats és la impunitat dels autors; signifiquen la nul·litat del govern per mantenir l’ordre.

    Aquí no estem segurs de res. Mentrestant, fora de casa nostra, el panorama mundial és preocupant. Ni França, ni Anglaterra les tenen totes. Hitler és una amenaça constant... Hem d’estar preparats per a una altra fugida més lluny.

    No. No t’oblido.  
    Enric            




    Barcelona, setembre de 1936
    Anotacions personals del diari d'Enric:
    Cada dia reprenc la meva feina al  diari. Avui amb els companys de redacció hem fet balanç: tanta gent morta, tanta gent fugitiva, els que han desaparegut, i que estan suposadament amagats. Tal com es presenten les coses, estic considerant la possibilitat d'acceptar l'oferta per part de Claudi Ametlla de traslladar-me a França. Però com sobreviurem a l’estranger? – preguntava un dels companys.

    La meva situació  no és la d’un home  que ha  cremat les naus. Jo puc sobreviure a l’estranger.

    La meva posició en aquest sentit és més senzilla.  Tinc la possibilitat de treballar en el camp del periodisme o en el de la medicina. Però, a vegades, quan veig el panorama mundial que les fonts d'informació de què disposo m'ofereixen, penso que el refugi dels homes com jo, compromesos políticament, aviat no serà França i menys encara Alemanya. Serà Amèrica.

    Quan arribo aquí em sento com una mòmia que algú porta a vendre als encants.

    Matí. A les nou feia bon temps i la gent sortia al carrer a fer coses o a airejar-se.  Acabava d’afaitar-me i a punt d'anar-me'n, quan s’ha sentit un tiroteig  intens acompanyat de bombes.

    Era la FAI atacant un centre d’Esquerra. I no es va acabar aquí: Cap a les deu del vespre un seguit d’automòbils de la FAI  a la Gran Via han obert foc molt intens contra Estat Català. És precisament,  aquest anar tots contra tots que ens ha de portar a la ruïna com a poble. I, indiscutiblement a perdre la guerra.

    Mentre dinava s’han sentit sirenes d’alarma. Com que funcionaven els canons antiaeris he continuat dinant. És possible que algú s’acostumi a la guerra? La gent surt als balcons i terrats.

    A La Publicitat m’han donat la notícia: més de seixanta morts i molts ferits.

    Sí, l'home s'acostuma a tot. Jo mateix, quan, a casa, sento el brunzir dels avions que s'acosten, de seguida, sense immutar-,me gaire, tanco els porticons, i si tinc temps me'n vaig al refugi.

    Llegia al llit. Al mateix temps que la llum s’anava fent petita fins apagar-se, es va començar a sentir un brunzit cada vegada més  a prop i més fort. Avions, he pensat. Era de nit, completament a les fosques. Encendre llums és molt perillós.  M’he vestit sobre el pijama amb la mica de llum de la lluna que és filtrava per un porticó mal tancat. He sortit a l’escala amb els altres veïns. Algú preguntava on era el refugi. Els he  recordat que en teníem un a prop de la

    Universitat.
    Barcelona tardor de 1937                     
    Benvolguda Angèlica,
    Aquí ens fa un temps de tardor amb dies clars. Tot fa pensar en una natura benigna però el pas de les hores dels homes és tot una altra cosa. Tot s'encamina cap a la guerra. I aquest contrast entre l'harmonia de la natura i la guerra fa més indiscutible la maldat dels homes.

    Ahir vaig sopar a casa d'un amic que viu al cap damunt del carrer  Balmes. Sense llum, l'obscuritat de la via em feia una sensació d'alerta d'un perill, d'una amenaça que era allà, amagada i encara lluny. M'arribava el so apagat de detonacions llunyanes. En aquella banda de carrer tot semblava encalmat. Mentre sopàvem, es van començar a sentir sirenes insistents. Avions, vaig pensar. I vàrem sortir a l'escala. Els veïns, alguns, portaven espelmes enceses.

    Tots de pressa cap al refugi més proper, que no era gaire lluny.

    Fa poc més d'un any que dura la guerra. Les impressions que m'arriben  fan pensar que molta gent creu en el triomf dels militars.

    Més d'una vegada, penso en la inutilitat de la feina que faig. Els dubtes m'empaiten, i he de fer un veritable esforç per no plantar-ho tot i tornar a la medicina. Però no tinc humor per fer una cosa que, vulguis o no, m'obligaria a uns altres afanys. No, amiga meva, no tinc humor.

    Sovint, per anar a la feina, a La Publicitat, he de fer autèntiques marrades per sortejar les bombes o els trets d'un tiroteig al carrer.

    El passeig de Gràcia, abans una plàcida via per ramblejar, ara és un punt perillós. No és estrany veure passar cotxes amb vailets de catorze o quinze anys armats amb escopetes.

    A les set de la tarda, quan sortia del diari, he sentit una sèrie de trets. La gent corria a amagar-se a les entrades de les cases per protegir-se de les ràfegues de metralla. També se sentia el foc de la Plaça de Catalunya. Quan he aconseguit arribar a casa, a la cantonada hi havia uns homes amb bombes de mà. El timbre agut de les sirenes de les ambulàncies s'ha sentit una llarga estona.  

    Fa una nit sense lluna. Els reflectors cerquen i recerquen pel firmament.

    Tinc dies de tot. Però les esperances cada vegada són més minses.  

    A vegades dono més importància a l’actuació de la persona fins aconseguir els objectius. Però, realment, la sort pesa molt. Ho dic perquè avui, precisament, m’han contat la mort de la germana d’un company de redacció. Una bomba ha ensorrat la casa i se l’ha emportada entre les runes. S’havia negat a anar, com feia cada  dia,  al refugi. S’hi hagués fet com sempre no li hauria passat res.

    Des de la Conselleria de Cultura es vol donar a Europa una imatge de posicionament contra la barbàrie. En Pous i Pagès, el dramaturg amic de l'Sbert, el de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, vol que l'acompanyi a París com a organitzador de la mostra del llibre català. Si, com espero, es confirma la proposta de Pous, seré a París el proper desembre. M'agradaria veure't, si pots, naturalment, trobar un forat en les teves ocupacions per dinar amb mi, o retrobar-nos, com hem fet altres vegades.

    No t'oblido.   
    Enric.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook