Blog 
La casa de les dunes
RSS - Blog de M Àngels Bosch

L'autor

Blog La casa de les dunes - M Àngels Bosch

M Àngels Bosch

Llicenciada en Filologia i Lletres i doctora en Filologia Catalana. Biògrafa de Josep Pous i Pagès. Autora de diverses obres de recerca i treballs literaris.

Sobre aquest blog de Cultura

«La casa de les dunes» és la segona novel·la de l'escriptora M. Àngels Bosch, que ha decidit publicar-la per entregues al Setmanari de l'Alt Empordà, des d'aquest bloc d'Emporda.info. Fa just un any, l'autora publicava 'Camins entre vinyes', la primera obra d'...


Arxiu

  • 28
    Febrer
    2015

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Cultura Empordà

    La casa de les dunes – Capítol L

     

    On era Antoni? Per què no telefonava? Se li feia insuportable l'espera a La Vinya. Feia dos dies que Angèlica no tenia notícies de Llibert. Va telefonar-lo. Tot en va. Després de nombrosos intents, va trobar-lo. No se sabia res de nou. Varen quedar de veure's al carrer de la Diputació.

    Al dia següent, a primera hora del matí, pujava al cotxe, al costat de Mateu, per anar  a l'estació de Figueres.  Mentre s'allunyava contemplà La Vinya. La casa que havia estat el refugi d'Elvira, ara, com un llegat que passa a unes altres mans, aixoplugava Angèlica.   

    El tren, que en altres temps anava quasi buit, era ple de gent. Hi havia davant d'ella uns milicians, nois d'uns vint anys amb granotes blaves. Parlaven del front d'Osca. Un d'ells n'havia tornat i estava content perquè era al seu poble.  A Girona havia pujat més gent.

    Arribaven a l'estació de França. Ningú no l'esperava a l'andana com, en altre temps, feia Enric primer i després Antoni. L'aspecte de Barcelona havia canviat. La ciutat apareixia molt diferent respecte de feia tres mesos. Els cotxes portaven tots rètols indicant l'organisme o la funció. Durant el trajecte fins a casa, en taxi, llegí: FAI, CNT, METGE... Pujant Rambles amunt, al palau del marquès de Comilles hi havia un cartell anunciant que era la seu del Partit Comunista de Catalunya.

    Al carrer de la Diputació, l'esperava Cecília. Ella tampoc no sabia res d'Antoni.

    Li explicà anècdotes de tota mena.

    – Els de la FAI van anar a cremar l'església del meu poble, però el meu pare que guardava la clau es negà a donar-la. Al final cansats d'insistir se'n varen anar per on havien vingut.– Cecília continuà la narració de fets insòlits

    – M'han dit que el PSUC s'ha apoderat de l'Hotel Colom... i tinc notícies cada dia de la crema d'esglésies i convents. La portera veïna té un noi milicià i m'ha explicat els assassinats de monges...

    La dona hauria explicat més barbaritats però se sentí el timbre de la porta. Angèlica anà a obrir Llibert.

    – Se sap alguna cosa?

    – Ningú no sap res d'Antoni Falcó. Si fos mort ho sabríem; si empresonat també.

    S'havia fet un silenci. Tots dos pensaven en una tercera possibilitat. I si s'hagués amagat esperant la fugida? I, en aquest cas, no pogués avisar Angèlica?

    – I si fos al castell, amagat?

    – La FAI l'hauria trobat... Els milicians guarden les portes de sortida de la finca.

    – No el trobarien pas si el iaio Arcadi, que va tenir cura d'Antoni quan era petit, l'amagués... He d'anar-hi.

    – No. Hi aniré jo sol, de moment.

    Llibert havia d'anar al castell i, com enviat d'Angèlica, convèncer el vell servent, Arcadi que no havia de témer res, ans al contrari.

    – T'estaré esperant. – va dir Angèlica, que començava a tenir una mica de confiança. L’angoixa la turmentava. No sabia com entretenir l'espera. Necessitava parlar amb algú. Amb qui? Precisament, els Quatrecases feia dies que eren  França. Poc després d'arribar Angèlica, els oncles i la cosina se n'havien anat al balneari d'Amélí- les- Bains. I s'hi havien quedat. De sobte, pensà en Enric. Sabia que no el trobaria, perquè era a Berlín però tenia una remota intuïció que li va fer agafar el telèfon i demanar el número de Barcelona.

    – Sí digueu– va contestar Enric

    – Sóc jo, Angèlica. Et creia a Berlín.

    – A l'últim moment em varen demanar que em quedés. Ara sóc corresponsal de la Publicitat al front. De moment, la meva feina no és gens militar. He sentit alguna canonada i poca cosa més. Un oficial ens explicarà damunt d'uns mapes els avenços i retrocessos dels  exèrcits. Parlaré potser de visites al front i de batalles que no he vist. – Adonant-se que només parlava ell, digué:

    – Perdona Angèlica, és tan insòlit que em truquis...

    – ...Enric fa tres dies que Antoni va marxar de la casa de les dunes. No n'he sabut res més. Ningú no sap on pot ser. Recordes Llibert Plana? Està buscant l'Antoni.  

    – Vols que t’acompanyi a algun lloc?

    – No sé on anar. No sé què fer.

    – Passaré a buscar-te d’aquí a mitja hora.

    –  T’espero

    Angèlica  i Enric varen dirigir-se al castell. Per agafar el carrer Balmes amunt varen baixar per Rambla de Catalunya.  Se  sentien sirenes que alertaven d’un perill imminent.  Cap dels dos va proposar buscar un refugi. Un espetec i el soroll de vidres trencats feia evident que els trets eren molt a prop. Passats els primers moments d’incertesa varen continuar el camí. A l’altura del carrer Rosselló varen creuar-se amb un camió de milicians, tots ells nois de poc més de divuit anys.  Una nova explosió els obligà a desviar-se i buscar una via més secundària.  Angèlica veié un home amb un fusell a les mans acompanyat d’un nen que portava un revòlver.  Corrien cap al lloc on semblava que s’havia produït l’explosió.  

    – Et veus en cor de continuar? – Va preguntar Enric

    Se sentien crits. La sirena d’una ambulància els va obligar a pujar damunt de la vorera per fer-li pas.

    – Em sento més en perill aquí que a La Vinya o a la casa de les dunes.

    – Són perills diferents... Aquí t’hauràs de guardar de les bombes, allà dels enemics que puguis tenir. No sé què és pitjor.

    Havien tombat cap al carrer Muntaner. Semblava que tot havia tornat  a la normalitat. Encara eren lluny del castell. Cap a final del carrer, en un lloc poc transitat els va sorprendre un grup de gent que s’afanyaven a construir una barricada. Va  començar un tiroteig, un foc creuat entre els de la barricada i un grup armat.  

    – Deu ser gent de la FAI contra Esquerra Republicana... Ara, l’habitual és estar tots contra tot.– Va comentar Enric.

    Havien arribat al castell. Al balcó del primer pis onejava una bandera negre al centre i dues de roges, una a cada costat. No hi havia guàrdia a la porta principal. Varen entrar sense que ningú es molestés a preguntar-los què volien. Angèlica es dirigí a les dependències del servei, que eren a la planta baixa. Enric la seguia sorprès que ningú no els barrés el pas. En entrar a la cuina Arcadi feinejava. Quan va veure Angèlica li féu senyal de seguir-lo. Tots tres es varen dirigir a les dependències que allotjaven els tres servents que vivien allà tot l’any. El vell majordom va tancar la porta després d’assegurar-se que estaven sols i que ningú no els podia sentir.

    Angèlica li preguntà per Antoni. Estava segura que sabia alguna cosa.

    L’home callava mentre guanyava temps per inventar-se una història. Però, de seguida es rendí. No era capaç de fingir davant de la dona d’Antoni. Els conduí per una escala que portava al soterrani. El cor d’Angèlica bategava de pressa. Arcadi accionà una palanca i una pedra del mur es desplaçà. Sentí un corrent d’aire humit, desagradable, que li va fer donar un pas enrere. Però, llavors,  davant seu, aparegué una escala de ferro que sens dubte conduïa  a un habitacle secret. Només en coneixien l’existència Emili Falcó i Arcadi, el servent que l’havia servit tota la seva vida. Enric i Angèlica introduint-se en el forat que havia quedat al descobert varen seguir-lo.

    Avançaven a les palpentes per un passadís estret de pedra. La foscor es va anar diluint fins a fer-se una penombra que els permetia veure què hi havia a seu voltant. Arcadi s’havia aturat davant d’una porta tancada. Va fer un parell de trucs, seguits de dos més. La porta s’obrí i Angèlica es va trobar Antoni davant seu. Sense poder pronunciar paraula es varen abraçar.

    – T’hem de treure d’aquí. – va dir Angèlica.

    – Totes les portes són vigilades per milicians. Si sabien qui ets pagaries tu pel teu pare. Ell se’ls ha escapat de les mans.

    – Només ens pot ajudar Llibert. Va dir-me que vindria a parlar amb tu–  Va respondre Angèlica, dirigint-se a Arcadi.
    – S’ha presentat a primera hora però jo tenia por d’una trampa. No vaig voler que sabés que el tenia amagat. A més... no serà fàcil continuar com fins ara.

    Quan va arribar el moment de separar-se, Angèlica volia quedar-se. Antoni que havia parlat poc fins aquell moment, va aconsellar que no es quedés per por que si els descobrien la consideressin còmplice.

    Unes hores més tard Llibert anà al  carrer de la Diputació. Angèlica havia telefonat a Mateu per demanar-li que vingués a Barcelona, urgentment.

    Dos dies després, Llibert i Mateu es dirigien en cotxe al castell. El vehicle portava el rètol de la CNT.

    Cap a les vuit de la tarda, varen entrar al recinte que donava a la cuina i a les dependències del servei. Arcadi va sortir a rebre’ls. Estava tot a punt per emportar-se Antoni.  Aquella mateixa nit, cap a les deu, sortien amb cotxe tots tres. I així va ser com, emparats per Llibert, varen agafar la carretera que conduïa al centre de  la ciutat fins arribar al carrer de la Diputació. Angèlica es reuní amb ells i el cotxe arrancà. Els fars projectaven una llum pàl·lida en la foscor del camí. La nit, de tant en tant, s’il·luminava amb la claror dels raigs de llum dels antiaeris. La ciutat quedava a les fosques. Solament s’il·luminava el cel amb els reflectors que intentaven descobrir els avions i enlluernar-los.

    Va ser un viatge llarg i en silenci. Havia començat a ploure. Els vidres entelats feien difícil la visibilitat. Avançaven amb dificultat sota una cortina d’aigua. Clarejava quan el trepig de la  grava de l’avinguda de baladres va despertar Angèlica.

    – Hem arribat... – va dir-li Antoni a cau d’orella, i amb veu molt baixa.

    La pluja afavoria l’escapada fins a la frontera, que no quedava gaire lluny. No podien perdre temps. Una maleta amb l’indispensable i altra vegada al cotxe. Conduïa Antoni. Llibert a darrere amb Angèlica i Mateu al seient del davant, al costat del conductor, atent a  orientar la marxa cap a la frontera.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook