Blog 
Jo confesso
RSS - Blog de Daniel Ferrer Isern

L'autor

Blog Jo confesso - Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer i Isern (Figueres, 1979) és escriptor i professor de comunicació per a adults. També ensenya Grec bíblic com a professor de la Universitat de Jerusalem.

Sobre aquest blog de Societat

En aquest blog, hi trobaràs articles sobre temes com la política, la literatura i les relacions humanes.


Arxiu

  • 22
    Setembre
    2019

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Empordà Societat Persones

    Fastigosament amics

    Hi ha molts tipus de persones, i per "molts tipus" vull dir "molts tipus": de caràcter oposat, de mida diferent, de pes exageradament alt i perillosament baix, de raça negra i de raça blanca, de costums educats i de costums indomables i d'ideologies extremes, ja sigui a fi de bé o amb l'únic objectiu de fer mal als veïns. De persones diferents de mi, en tinc de properes i de llunyanes: algunes d'elles s'acosten als valors de l'amistat i d'altres em són completament indiferents, com si no existissin. De persones iguals a mi, en conec tan sols una.

    Unes poques persones poden ser considerades "amics de veritat", i per "amics de veritat" vull dir "amics de veritat". Són persones a qui, en cas d'extrema necessitat, sempre pots recórrer. No fallen. Com els peus d'un gran futbolista quan el partit està costa amunt i s'acosta el fatídic xiulet final: es demarquen, reben la pilota, driblen el lateral, esquiven el central adversari, aixequen la mirada i rebenten l'escaire de la porteria rival. El públic resta embadalit i el trofeu ja és al sarró. Vet ací l'eficàcia de qui és un "amic de veritat".

    Li'n pots fer de tots colors. Li pots posar mala cara, el rostre irritat d'un empresari a qui han pres el pèl en una estafa milionària. Pots discutir-hi amb arguments, amb la veu pujant de to, cridant i fins i tot amb un parell d'insults de colofó. Les injúries, les accepta i les entoma com si li fossin exactament igual. Li pots penjar el telèfon, pots ignorar els seus missatges més o menys ben intencionats, pots bloquejar-lo entre els contactes del telèfon mòbil sense que vingui directament a casa i t'etzibi una bufetada entre cap i orelles.

    Saps que és el teu "amic de veritat". N'estàs segur, hi posaries la mà al foc. És el teu "amic de veritat" encara que odies profundament que mai reconegui els seus errors. D'errors, en comet a garrafades, però reconèixer-los explícitament ja són figues d'un altre paner. Merda! Odies que no els reconegui, aquests errors tan evidents! Però en el fons, en el fons del fons, també et cal confessar-te que tu mateix que tampoc no els reconeixes. El teu "amic de veritat" i tu sou exactament iguals.

    El teu "amic de veritat" potser tampoc no canvia. Tu voldries que canviés, però no ho fa perquè és tossut com una mula. En el fons, però, tu saps dins teu que tampoc tu no canvies ni per casualitat. És que, en el fons, el teu "amic de veritat" i tu sou exactament iguals.

    Us heu discutit i no cedeix de cap manera. Sembla un pols indefinit, un combat de lluita lliure que no hi ha manera que es decanti. Malgrat que et fa ràbia, decideixes baixar del burro. Et rendeixes. Ell, el teu "amic de veritat", t'ha guanyat en la partida de forces. Ha estat més caparrut que tu i has hagut de ser tu qui finalment claudiqués. Quina ràbia!

    Decidida la rendició, planifiques el discurs conciliador: li demanaràs de fer les paus sense admetre que t'has equivocat. Segueixes pensant que tens la raó, però no pots aguantar no tenir-lo a l'abast. El necessites. Tems la seva reacció. "Rebutjarà la meva disculpa?", et preguntes? "M'engegarà a la merda? Em farà fora d'una puntada de peu al cul?

    Fas l'esforç i t'acostes a ell. Alces els ulls i comences el discurs. I vet aquí que ell, sense despentinar-se, ni tan sols no et deixa començar: "A disculpar-te, has vingut? Vinga, vinga... No passa res, ja està passat, no en parlem més".

    No t'ha sorprès que et perdonés, però sí que te n'ha sorprès la facilitat. Sou fastigosament amics. Quin "amic de veritat"!

    El meu, ho confesso, és el meu pare. I vosaltres, en teniu algun, d'"amic de veritat"? Desitjo que sí, perquè a fe que val la pena.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook