Blog 
Jo confesso
RSS - Blog de Daniel Ferrer Isern

L'autor

Blog Jo confesso - Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer i Isern (Figueres, 1979) és escriptor i professor de comunicació per a adults. També ensenya Grec bíblic com a professor de la Universitat de Jerusalem.

Sobre aquest blog de Societat

En aquest blog, hi trobaràs articles sobre temes com la política, la literatura i les relacions humanes.


Arxiu

  • 22
    Octubre
    2019

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Empordà Societat Figueres Art Expressió corporal

    Expressió corporal

    Els éssers humans ens hem construït un sistema de vida que es basa en els costums i les regles. Ens comportem tal com estem acostumats a comportar-nos, sense preguntar-nos si ens aniria millor canviant una mica alguna de les rutines. També ens hem emmotllat a unes regles de comportament més o menys estrictes: això, ho fem així perquè als del nostre voltant els és més còmode que ho fem així; i fem això aixà perquè als veïns de la vora de casa els és molt pràctic que ho fem aixà. En definitiva: som com uns pits col·locats dins uns sostenidors; o, per no ser discriminants, com la tríada del penis i els testicles dins l'embolcall d'uns calçotets comprats a mida.

    Els costums i les regles no ens deixen anar més enllà. Hi estem encadenats: els nens, a l'escola i a l'hora; els adults, a la feina i també a l'hora, puntuals com un rellotge suís. A quarts de nou, l'estómac ens avisa que té gana; a quarts de dues, la panxa ens fa el primer rau-rau i, si no l'acontentem, torna a queixar-se amb un soroll tan buit com el d'una butllofa pansida. I a quarts de nou del vespre, què passa si no ens hem preparat la verdura i el peix o l'amanida amb fruits secs? El ventre torna a etzibar-nos un concert de mil dimonis. Ai dels costums!

    No som el que som. Som el que els costums i les regles ens han fet. Ens hem establert còmodament en el seu pot de plàstic: toca fer això perquè toca fer això; ara és pertinent de fer allò altre perquè sempre hem fet allò altre i d'aquella manera determinada. Atrapats, acomodats i adormits, com els slimes (aquells mocs elàstics que ara s'han posat de moda) de colors dins el vas de vidre o el tupper de plàstic.

    És per això que hauríem de practicar alguna habilitat personal. Vull dir a les estones lliures, amb llibertat. Dibuix, ball, escriptura, pràctica instrumental, cant..., destreses que per moments alliberen l'ànima de les convencions i les rutines i satisfan les ànsies de l'esperit.

    La meva germana i el seu marit troben aquesta llibertat d'ànima caminant per la muntanya o enfilant-s'hi amb bicicleta. Jo la trobo amb una ploma a les mans i un full de paper en blanc. Una meva amiga d'escola la troba en les postures artístiques del ballet. La meva filla és realment ella quan s'enfila a les cordes de circ o quan s'acosta a la carcassa de l'arpa. Un conegut tècnic arquitecte local allibera l'ànima davant d'una làmina verge i una paleta d'aquarel·les. Sap bé que els edificis més perfectes no són els de rajols i totxos, sinó les masies que prenen forma i color a mesura que dibuixa i pinta.

    Em sembla, ho confesso, que cap miracle no ens alliberarà dels costums, les regles, les convencions o les rutines. I, l'ànima, hem de deslliurar-la com sigui. de tanta esclavitud. Tampoc no ha de ser massa sovint. No cal a grans dosis. La llibertat, no cal dur-la sempre dins el pit. Cal saber-la tenir de tant en tant, com un bany en aigua tèbia durant un fred vespre d'hivern.

     

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook