Blog 
Jo confesso
RSS - Blog de Daniel Ferrer Isern

L'autor

Blog Jo confesso - Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer i Isern (Figueres, 1979) és escriptor i professor de comunicació per a adults. També ensenya Grec bíblic com a professor de la Universitat de Jerusalem.

Sobre aquest blog de Societat

En aquest blog, hi trobaràs articles sobre temes com la política, la literatura i les relacions humanes.


Arxiu

  • 18
    Novembre
    2019

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Empordà Societat Literatura infantil Llibres

    En Pinxo no vol punxar

    Hi ha llibres que sumen, llibres que resten i llibres que deixen indiferent. Els bons són els que sumen: passant pàgines i llegint-los s’aprèn. Passa igual com amb els mestres: n’hi ha de bons, n’hi ha de dolents i n’hi ha que passen per les nostres vides sense pena ni glòria i ens deixen indiferents. Els llibres que sumen són d’agrair: quan els trobes, fas bé d’aferrar-t’hi com si fossin un bot salvavides.

    En Pinxo no vol punxar, l’he descobert gràcies a la seva autora, la Marina, amb qui he compartit hores de feina i breus xerrades pel carrer. Amb ella, també hi comparteixo un projecte futur que tot just és embrionari. No us enganyeu: no és la meva parella i no està embarassada de mi. És que junts farem un llibre a dues mans que ja comencem a pensar.

    Soc afortunat, perquè la Marina és una bona escriptora. Ja ho ha demostrat amb algunes novel·les. I ara, amb En Pinxo no vol punxar, s’ha revelat com una autora que també sap donar gràcia als missatges per a nens. En Pinxo no vol punxar és, sens dubte, un llibre dels que suma. El que us deia: un llibre d’aquells que, quan els trobes, fas bé d’aferrar-t’hi com si fossin un bot salvavides.

    En Pinxo és un cactus i punxa. Però en Pinxo no vol punxar. Després de parlar amb un cactus sense punxes, decideix emprendre un viatge per descobrir com pot no punxar. Pel camí, troba eriçons, un peix globus, alguns cactus d’aquells típícs dels deserts d’Arizona i un diable espinós lesiu i de cara enfadada. Tots ells li donen consells però cap no li serveix. En Pinxo és un cactus amb punxes que punxen i, per molt que no li agradi, ho serà per sempre. Això l’entristeix i l’obliga a resignar-se: és un cactus amb punxes que punxen i sempre serà un cactus amb punxes que punxen.

    Encara entristit, en Pinxo coneix una flor molt bonica i que fa olor. Una rosa. Una rosa que, sorprenentment, a la tija també hi té punxes! En Pinxo es fa amic d’ella i s’adona que, a la rosa, tothom l’estima. Aquesta coneixença fa veure a en Pinxo que tothom és com és. Que cadascú té una aparença i una manera de ser. Que, a cadascú, hi ha coses de si mateix que li agraden i d’altres que li desagraden. I que, el que és realment important, és saber conviure amb aquestes qualitats i amb aquests defectes. Són realment defectes? Tant se val: el que importa és acceptar-los i saber-hi conviure feliçment.

    Ho veieu com el llibre de la Marina suma? Ja us ho deia. A més, les expressions que ha trobat la il·lustradora, la Marisa Morea, fan que el llibre encara sumi més: als petits els farà molt de bé.

    “Per a l’Helena, espero que aprenguis i et diverteixis molt amb en Pinxo. Gràcies! Marina”. “Per a la Gina, espero que t’ho passis molt bé amb en Pinxo. Gràcies! Marina.” “Per a la Ivet, que passis una bona estona amb les aventures del Pinxo. Gràcies! Marina”.

    Marina: jo et dono les gràcies a tu per haver escrit un llibre dels que suma. La meva filla Helena hi aprendrà, la Gina hi aprendrà i la Ivet  també hi aprendrà. Hi aprendran que cal estar satisfet d’un mateix i que cal estimar-se tal com s’és. Una lliçó sàvia i molt sana que jo, ho confesso, encara no he après avui dia.

    En Pinxo no vol punxar

     

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook