Blog 
Jo confesso
RSS - Blog de Daniel Ferrer Isern

L'autor

Blog Jo confesso - Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer i Isern (Figueres, 1979) és escriptor i professor de comunicació per a adults. També ensenya Grec bíblic com a professor de la Universitat de Jerusalem.

Sobre aquest blog de Societat

En aquest blog, hi trobaràs articles sobre temes com la política, la literatura i les relacions humanes.


Arxiu

  • 29
    Diciembre
    2019

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Empordà Societat Figueres Educació

    A la cua del supermercat

    Alguns diumenges vaig a missa. A la Immaculada. Sentir mossèn Miquel Àngel m’agrada, em conforta, em fa agafar confiança i m’ajuda a creure en Déu. Tornant, sovint passo per un supermercat que queda a la vora de casa meva. Des de fa unes setmanes hi tinc unes converses ben agradables.

    Resulta que fa anys, a l’escola on vaig començar a treballar, hi havia un noi que era un trasto. Un gandul, un vailet que amb prou feines no agafava el llapis ni el bolígraf. Estudiar, llegir, fer deures, res d’això no li agradava gens ni mica. Com si hi tingués al·lèrgia o com si hi sentís algun tipus d’incompatibilitat. Prim, però àgil. Desmanyotat i sempre mal pentinat. Es deia Miky.

    Vet aquí que en Miky va passar cursos, sempre a la corda fluixa. M’imagino --ara no ho recordo del tot-- que va graduar-se en secundària. El batxillerat, suposo que no el va cursar. Potser algun cicle formatiu; no li ho he demanat.

    Un d’aquests diumenges, jo submís en els meus pensaments, vaig entrar al supermercat a comprar llet sense lactosa. Me n’agrada que és més dolça que l’altra. Doncs, a veure si endevineu qui vaig trobar-hi? A veure si sabeu qui va sorprendre-m’hi, fent cua per pagar a la caixa?

    Doncs sí, ho has encertat. Vaig trobar-hi en Miky. Però ell, durant l’estona de la cua, no estava ni davant ni darrere meu, sinó a l’altra banda de la caixa registradora. En Miky treballa en el supermercat!

    Em va saludar tímidament i sense amb prou feines aixecar la vista. “Hola, Dani”, i prou. “Hola, Miky. Com estàs?”, vaig demanar-li. “Bé, i tu? Són quatre euros amb cinquanta-tres”. Pagada la llet, me’n vaig anar cap a casa, a fer feina de la meva, que no s’acaba mai.

    Al cap de quinze dies vaig tornar a la Immaculada. Refent el camí cap a casa, vaig entrar novament al supermercat. Mentre feia cua, vaig sentir una de les caixeres dient a en Miky: “No te pongas nervioso, que no pasa nada”. La frase em va neguitejar.

    Durant la setmana, vaig estar-hi pensant. Tanmateix, com que no en treia l’aigua clara, vaig decidir entrar al supermercat i demanar-ho directament a la caixera. Ella, simpàtica com és, em va respondre amb tota franquesa: “Es que habías sido su profesor y le pones nervioso. Sí, se pone nervioso contigo”. “Y por qué?”, vaig insistir-li. “Porque fuiste su profesor”.

    El següent dilluns vaig sentir la necessitat d’agafar el toro per les banyes: vaig entrar al supermercat, no recordo a comprar-hi què, per sincerar-me directament a en Miky. Ell, en aquell moment, no estava a la caixa registradora, sinó reposant melmelades i cafès, ben a la vora de la meva filera de làctics.

    Vaig ser tan directe com vaig saber. Li vaig etzibar: “Miky: saps? Als mestres, ens agrada que als nostres alumnes les coses els vagin bé. I, ves per on, ara estic supercontent que hagis trobat una feina i que t’agradi”. Va somriure’m. Un d’aquells seus somriures sonors, un xic aguts, tímidament insinuants.

    A en Miky, ho confesso, li vaig dir la veritat: als mestres, ens agrada, ens fascina, ens al·lucina, que als nostres alumnes les coses els vagin bé a la vida. És així, i punt.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook