En Annie Hall, Woody Allen feia dir a un dels seus personatges: "El sexe és el més divertit que es pot fer sense riure". Aquella era una frase que resumia una visió despreocupada i plaent de l'assumpte carnal que està desapareixent. Els senyals d'alarma que ho indiquen arriben de molts llocs del planeta.
Un simpàtic anunci danès els recorda als ciutadans que, encara que segueixin vivint sota pressió tot l'any, aprofitin el relax de les vacances per tenir relacions sexuals. Els creadors de la campanya saben que les formigues obreres estressades no abandonen la seva tasca per, simplement, divertir-se. Així que usen una excusa productiva per fomentar la relació entre el descans laboral i la libido. Les imatges de moments de tensió eròtica a la platja, en la piscina de l'hotel i en les visites a monuments van acompanyades d'un text que recorda la importància de fer fills per ajudar a sostenir les pensions.
Els psicoterapeutas reben a cada vegada més parelles que han deixat de mantenir relacions sense més motiu que l'estrès de la logística quotidiana.
El sexe, una qüestió que genera indiferència i fàstic
En una altra part del planeta, una enquesta realitzada en el 2011 pel govern japonès desvetllava que el 36% dels nois entre 16 i 19 anys menysprea completament el sexe. A alguns d'ells els resulta indiferent i els dóna vaguería. A uns altres els produeix fàstic -podem citar novament a Woody Allen: "És brut el sexe? Només si es practica correctament"-. Altres recerques del país nipó arriben a la conclusió que tres quartes de la població consideren el sexe "una molèstia per a una vida ordenada centrada en objectius laborals" (una resposta que assumiria qualsevol formiga obrera que pogués parlar). El desinterès s'estén allí a tal velocitat que els economistes Hiroshi Yoshida i Masahiro Ishigaki, de la Universitat de Tohoku, han calculat que, a aquest ritme, el 16 d'agost de l'any 3766 només quedarà un japonès viu.
A Argentina, la coincidència d'algunes dades indirectes (disminució en la venda de preservatius, menor ocupació dels hotels que es lloguen per hores, etcètera) va fer que molts analistes parlessin de "crisis de sexe". En EE.UU, una enquesta dels Centres de Control de Malalties (CDC) va concloure que el percentatge d'adolescents que havien tingut sexe en el 2015 era del 41% (en 1991 era del 54%)
I a Espanya?
Al nostre país, mancant dades longitudinals, podem inferir a través dels indirectes que el fenomen està aterrant. Els psicoterapeutas reben, cada vegada més sovint, a parelles que han deixat de mantenir relacions sense tenir cap motiu particular per abandonar el sexe més enllà de l'estrès de la logística quotidiana. Una recerca duta a terme per la farmaceútica Lilly en el 2011 aportava una dada inquietant: el nombre d'espanyols que sofreixen impotència havia augmentat un 20% per culpa de l'estrès laboral. A Catalunya, una altra enquesta (aquesta, realitzada per la Maleta Vermella, una empresa de productes íntims) va llançar uns resultats molt significatius: el 43% de les dones catalanes desitjaria tenir el sexe amb més assiduïtat. La raó més citada per no fer-ho era, novament, l'esforç de la logística quotidiana.
L'abandó del gaudi de la sensualitat sembla que s'accelera. I ho fa amb el ritme frenètic de terminis cada vegada més breus amb el qual estressem les nostres vides. Una recerca britànica arribava a la conclusió que en 1990 les parelles tenien relacions sexuals cinc vegades al mes, l'any 2000 la mitjana ja només era de quatre vegades i en el 2010 ja era de tres.
La revolució mental és silenciosa. Els intel·lectuals -aquestes persones que es defineixen, segons Huxley, com a "individus que creuen haver trobat alguna cosa que és més interessant que el sexe"- no parlen d'ella perquè habitualment estan d'acord amb el anhedonismo social. Com sempre, els canvis socials solen arribar mentre ens preocupem d'altres assumptes. I més encara una transformació com aquesta, que coincideix amb una crisi econòmica que ens ha convertit a gairebé tots (els de a dalt, no, ells segueixen al seu) en ciutadans preocupats pel material. De fet, la precarietat és una de les causes d'aquesta disminució mundial de la libido.
La seducció requereix més esforç i valentia
"Quan la pobresa entra per la porta, l'amor surt per la finestra", resa un vell adagi popular. Les qüestions econòmiques són la principal causa que donen els ciutadans per a aquest oblit del plaure eròtic. A Japó, per exemple, una enquesta realitzada en el 2015 pel Japan Times mostrava que la principal causa de la sequera en joves és l'obsessió per un objectiu que consideren més important: trobar un treball. Els estudis i l'esclavitud d'una primera ocupació (que obliga a dedicar molt temps i energia per guanyar pocs diners) els deixen sense temps per pensar en jocs carnals.
A això s'uneix la dificultat que plantegen les relacions personals en una societat cada vegada més individualista. Les dades sobre menor freqüència de relacions contrasten amb uns altres que parlen d'un augment de vendes de les joguines sexuals. Aquesta paradoxa té una causa: en una cultura competitiva que fomenta el postureo narcisista, la seducció requereix cada vegada més inversió d'esforç i valentia. Establir connexions entre egos és cada vegada més complicat. La pressió per aconseguir l'èxit, l'estrès continu i rutinari, la por al rebuig, la dificultat per negociar egoismes o la inseguretat a la qual ens exposem quan els altres veuen els nostres cossos imperfectes són impediments per a la sexualitat desinhibida que sorgeixen contínuament en les enquestes.
Aquests factors són, per exemple, els més citats en una de les recerques que han disparat aquesta alarma per la nostra progressiva asexualitat. Es tracta d'un estudi publicat recentment en la revista Journal Arxivis of Sexual Behavior: el 15% dels joves entre 20 i 24 anys porten anys sense tenir relacions. El percentatge duplica al de la dècada anterior. Els titulars amb els quals es presentava la recerca reflecteixen la perplexitat que produeix el fenomen: "Malgrat ser una generació lliure de prejudicis i etiquetes, els millennials (la generació nascuda en els noranta) estan perdent les ganes de fer-ho".
Durant tot el segle XX, els moviments d'alliberament van assumir que l'única raó per frenar la motivació sexual era la repressió. S'assumia que quan estiguéssim lliures de tabús gaudiríem del plaure eròtic. Per això van convertir el sexe en un assumpte doctrinario que servia per parlar d'altres qüestions ideològiques. Van oblidar que la motivació sexual implica també un estat d'ànim i unes ganes. Per posar-se al tema no n'hi ha prou amb eliminar el negatiu (pors i prejudicis). Fa falta, a més, afegir variables positives. La ideologia no és suficient. "Si el sexe és un fenomen tan natural, com és que hi ha tants llibres sobre com fer-ho", es preguntava l'actriu Bette Midler.
Les "ganes de" requereixen disposició a compartir, desconnexió de l'estrès quotidià, hedonisme i facilitat per al gaudi i renúncia a ideals d'assoliment autoexigentes. I aquestes variables són un ben cada vegada més escàs.
L'estratègia de l'educació sexual higienista (centrada en prevenció de problemes i alliberament de tabús) no ha estat suficient. Ha servit per desinhibir-nos en la cerca de gratificació immediata amb la masturbació en internet, però no per gaudir del contacte sexual. Una recent recerca de la Universitat de Wageningen, a Holanda, posava en xifres aquesta sexualitat onanista pròpia del segle XXI. Preguntant a centenars d'addictes a les autofotos, els investigadors van descobrir que el 83% mancava de vida sexual. Els moderns individualistes i competitius solament gaudeixen de autosexo mental puntuat d'orgasmes mediàtics de autoestima.
La nostra societat de reptes i postureo no fomenta el gaudi. Ignora la motivació hedonista, la capacitat de gaudir de plaers com la coyunda carnal que no serveixen per aconseguir cap objectiu. El filòsof Michael Onfray, autor del Manifest hedonista, ens recorda que la nostra cultura silencia el tipus de plaers no productius que es basen en "la intersubjectivitat serena, alegre, feliç; la pau de l'ànima i l'esperit; la tranquil·litat de ser; les bones relacions amb el proïsme i la comoditat entre les persones". Igual que el gaudi gastronòmic o els riures practicant esports (substituïts per dietes i gimnàs), el gaudi eròtic desapareix perquè es considera "innecessari".
