El doctor Jaume Mora és una referència mundial en el tractament del càncer en els nens. Cap d'oncologia pediàtrica de l'Hospital Matern Infantil Sant Joan de Déu de Barcelona, ??Mora defineix el "càncer del desenvolupament" com un "conjunt de malalties" que "no presenten cap símptoma específic" en el nen i xifra en un 80% el percentatge de curació en els països industrialitzats.

-Quins són els símptomes del càncer infantil més freqüents o que millor es poden reconèixer?

El càncer que es coneix erròniament com "pediàtric" o "infantil" és un conjunt de malalties, no una malaltia, caracteritzades pel creixement anormal i no controlat de cèl·lules indiferenciades, immadures, pròpies del procés de formació d'un nou individu. Per això l'anomenem biològicament càncer del desenvolupament (desenvolupament com a procés biològic pel qual a partir d'una cèl·lula fecundada es genera i modela un nou individu adult).

Aquestes malalties quan apareixen no presenten cap símptoma específic. És a dir, quan un nen es queixa de mal de panxa pot tenir moltes malalties, també un tumor. És per això que no hi ha cap manera de diagnosticar un tumor a partir dels símptomes d'un pacient. Atès que el càncer del desenvolupament és un conjunt de malalties rares, la majoria de nens que amb els símptomes més habituals no tenen cap tumor però de tant en tant aquell mal d'esquena, persistent, que desperta a la nit, pot ser el primer símptoma d'un tumor del desenvolupament.

Per definició els tumors del desenvolupament no es poden prevenir, no es poden realitzar mesures de prevenció primària com en el càncer de l'adult o de l'envelliment. El càncer del desenvolupament és el producte d'un conjunt d'accidents biològics que no poden prevenir-se.

-Davant l'aparició de possibles senyals, quins passos han de seguir els pares?

Atès que no hi ha símptomes específics que ens identifiquin als tumors del desenvolupament quan apareixen, els pares consultaran al seu pediatre de capçalera per símptomes habituals de qualsevol malaltia. Serà a partir de l'estudi del pediatre, el traumatòleg, l'oftalmòleg, otorrino o qualsevol metge general que es descobrirà l'accident del tumor.

-Quins són els tipus de càncer infantil que es donen amb més freqüència?

El càncer del desenvolupament més freqüent és la leucèmia i el limfoma o tumors de l'òrgan que fabrica el conjunt divers de les cèl·lules de la sang, un 30% de tots els tumors propis del desenvolupament. El conjunt dels tumors de la formació del sistema nerviós central és el segon grup de tumors més freqüent, representen aproximadament un 25% de tots els tumors del desenvolupament. Els tumors propis del desenvolupament del sistema nerviós perifèric, tumors neuroblàstics, són el tercer grup en freqüència. Després vénen els tumors de la formació de cada òrgan doncs hi ha un tumor del desenvolupament per cada òrgan que cal generar: el tumor de la retina, o retinoblastoma; el tumor del fetge, o hepatoblastoma; el del ronyó, o nefroblastoma (tumor de Wilms); el de l'os, osteosarcoma; el del teixit muscular, rabdomiosarcoma, etc ..

-Com ha evolucionat, en línies generals, el tractament del càncer infantil en els últims anys?

El càncer infantil afortunadament en els centres avançats dels països industrialitzats es pot curar en un 80% dels casos. No obstant això es refereix al conjunt d'aquestes malalties. Quan s'analitza tumor per tumor ens adonem que hi ha tumors en els quals podem curar més del 90% dels pacients com les leucèmies iel tumor de Wilms, però per a alguns tumors del sistema nerviós central no podem curar a cap.

Cal emfatitzar, però, que les xifres de curació són molt variables entre els països i que el factor de risc més important per a un nen diagnosticat de qualsevol tumor del desenvolupament és el país on ha nascut. Fins i tot a Europa les diferències entre els països són enormes, com la majoria dels països de l'Europa Oriental amb índexs de curació molt baixos comparats amb els índexs de curació que pot oferir-se en els centres més especialitzats del nostre país, per exemple. S'ha estimat que el 80% dels nens viuen en països on els índexs de curació del càncer infantil són d'un 40% o inferior. En conseqüència, es pot afirmar que la majoria de nens amb càncer al món segueixen morint de la malaltia.

-Què diferències hi ha entre el càncer infantil i el d'adults?

El càncer que afecta els adults és un conjunt de malalties relacionades amb l'acumulació de mutacions que tenen lloc al llarg dels anys molt relacionats amb l'estil de vida. És per això que pot catalogar-se al càncer de l'adult com una malaltia de l'envelliment. D'aquesta manera s'entén que l'epidèmia de càncer que vivim en les nostres societats industrialitzades es relaciona clarament amb l'increment de l'esperança de vida de les poblacions i només cal esperar que la incidència del càncer de l'envelliment segueixi augmentant.

El càncer que afecta els nens, adolescents i adults joves és un procés que no té res a veure amb el càncer de l'envelliment. El càncer que passa en els nens, adolescents i adults joves no augmenta en incidència i està causat justament pel fenomen contrari a l'envelliment, el del desenvolupament d'un nou individu. El càncer del nen passa precisament i únicament com a conseqüència que aquest individu està transformant-se, creixent, desenvolupant-se. Un cop conclou el període de la vida caracteritzat per una velocitat de creixement positiva, conclou el risc que ocorrin els tumors del desenvolupament. És per això que els adults no pateixen retinoblastomes, neuroblastomes, hepatoblastomes? simplement perquè la seva retina, els seus sistema nerviós perifèric o el seu fetge ja estan desenvolupats.

-En el pla psicològic, quin paper poden jugar els pares per ajudar els nens i ajudar-se a si mateixos?

Els pares són els portadors de tot el patiment psicològic que comporta el diagnòstic d'una malaltia potencialment mortal en els nens o adolescents. Aquests no tenen consciència de la mortalitat del diagnòstic i és per això que el tracte amb el nen malalt és extraordinàriament gratificant ja que només amb resoldre el problema que els apressa immediatament els nens viuen el seu dia a dia amb la innocència i plenitud que els és pròpia per la seva edat.

Són els pares els que pateixen l'angoixa del futur incert, com tot pare, però amb la certesa que la malaltia va a imposar una sèrie de condicionants que ells hauran d'acordar amb els professionals en cada moment. L'equip d'especialistes que ha d'atendre un nen malalt de càncer ha d'incloure necessàriament especialistes en suport psicosocial per als pares i el seu entorn familiar ja que el càncer de l'infant afecta tota la família.