El catedràtic de Filosofia Joan Manuel del Pozo és el director de l´Observatori d'Ètica Aplicada a l'Acció Social, Psicoeducativa i Sociosanitària de la Universitat de Girona (UdG). Considera que "la necessitat d´un codi ètic respon al fet que la llei, necessàriament genèrica, no pot exhaurir totes les expectatives humanament desitjables d´un servei professional. La llei obliga a unes fites mínimes de compliment, però el codi ètic expressa un compromís, si no de realització de les màximes, almenys de les fites molt desitjables des del punt de vista humà i social".

Pel que fa a l´existència d´un codi ètic en un centre hospitalari, del Pozo assenyala que "comença a generalitzar-se i aviat es podrà dir que és habitual. Amb tot, si bé es considera molt convenient que tothom elabori i tingui el seu, el que és positiu és que sempre sigui fruit d´una decisió plenament autònoma, no obligada per llei ni per cap altra instància que no siguin els mateixos professionals i la comunitat social directament implicada".

Afegeix que "la raó és que el valor del compromís ètic inherent a aquest tipus de documents només és creïble si és lliurement decidit, treballat i assumit. Només els éssers lliures tenim capacitat -i obligació- ètica. I no hi ha ètica veritable si no és lliurement reconeguda i assumida. Codis ètics ´copiats´ per obligació no són realment ètics, sinó, en el millor dels casos, simplement ´estètics´, en el sentit de purament decoratius perquè si no hi ha hagut compromís propi els manca l´ànima de l´ètica, que és justament la llibertat".

Finalment, el director de l´Observatori d´Ètica de la UdG considera que la seva aplicació "és fàcil, no en un sentit banal sinó en un sentit humanament comprensible de feina responsable i ben feta, assumida com un compromís interpersonal que vagi més enllà de la pura obligació reglamentària. Si s´ha participat en el procés, ni que sigui indirectament però sincerament, es tracta de creure-se´l com a horitzó de referència qualitativa per a l´exercici diari de la feina. I entendre´l també no només com una autointerpel·lació individual, sinó com un compromís personal de sentit col·lectiu, que passa, doncs, per alguna forma de diàleg, regular sobre els resultats del compromís al llarg del temps".