A Contracorrent

El llarg hivern del 2017-2018

"A molts indrets no es veia nevar tant, en freqüència, ni tan seguit, en intensitat, com fa uns 20 anys. Està passant alguna cosa?"

14.02.2018 | 11:39
Toni Salamanca és consultor i formador.

No és la primera vegada que en aquestes pàgines, hem parlat de forma directa sobre el canvi climàtic. Ho hem fet al llarg de l'any passat, amb "Canvi climàtic?, sí, gràcies!" i a "Tornado o Esclafit?", i també de forma indirecta a "Ens creiem el Turisme Sostenible?" i "Salvem Garriguella". Després de les intenses i freqüents nevades d'aquest llarg hivern, especialment al Pirineu i Prepirineu, on ja va començar a glaçar i nevar a primers de novembre, o de les continuades temperatures mínimes, pròpies dels hiverns de fa 20-25 anys i més enrere encara, hom es pregunta si "tot això" del canvi climàtic no serà exagerat o errat, seguint les postveritats de Trump, doncs si tant escalfament global hi ha, no ho sembla, doncs ens estem cansant del fred i el mal temps.

És el mateix que diuen per exemple a les valls i a les planes de Xile, Perú, Bolívia, etc. quan veuen com els rius avui baixen més plens que anys enrere, o també quan veuen a Índia, Nepal, Pakistan, etc., com els rius baixen ben cabalosos, comparats amb abans.

Però és que baixen més plens, no perquè plogui més, o bé, com abans, sinó per l'escorrentia efecte de l'escalfament, en provocar un desglaç ara ja permanent i molt accentuat, dels "nevados" dels Andes, alguns dels quals s'estan quedant sense glaceres, igual que fruit del desglaç, de les glaceres de l'Himàlaia (de fet a Nepal, cada any estan més preocupats pels llacs de muntanya, que cada any estan més a vessar, amb perill per les poblacions que estan llac avall. De fet, pel monitoratge fet, es calcula fins a 300, els llacs en perill de desbordament...

Per tant, és un equívoc molt greu, abaixar la guàrdia i pensar aquí també, en el nostre cas, que "oh!, torna a nevar com abans". No, en el nostre cas, la raó última com vaig repetint, és l'escalfament, i en el nostre cas hem d'anar a buscar la raó, en el progressiu refredament de l'Atlàntic nord als hiverns, fruit del desglaç de l'Àrtic i especialment del desglaç de Groenlàndia. Un desglaç, que fa anys està estudiat provocarà, ¿està provocant ja?, el debilitament del corrent càlid del Golf (Gulf Stream), gràcies a la qual els hiverns, fins ara... a Europa Occidental, no són tan gèlids com a l'altra banda de l'Atlàntic a la mateixa latitud. En cas que aquest corrent s'estigués debilitant, minvant, desviant més al sud o simplement deixant d'arribar a les costes d'Europa (tot l'Atlàntic de Portugal a Noruega), els hiverns nostres, estant a la mateixa latitud, serien com els de Terranova, o Quebec, al Canadà, o sigui de 10 a 20 graus menys.

Ho podrien suportar les nostres infraestructures? La resposta és òbvia. S'ha iniciat ja aquest procés de refredament, que paradoxalment (de fet entre els científics es diu així "la paradoxa climàtica") en un marc d'escalfament global, on cada any els estius es baten rècords i registres de temperatures màximes i on cada any, és més càlid que l'anterior? On les primaveres i les tardors cada vegada tenen menys entitat, deglutides per hiverns llargs i estius avençats?

No cal ser climatòleg ni meteoròleg, per ser conscient de les conseqüències del desglaç de Groenlàndia, de les que fa anys es tenen dades (el de l'Àrtic és més difícil de mesurar, tot i que ben segur hi ha d'haver dades aproximades). Veiem, i són dades que tenen ja 10 anys. Per il·lustrar comparativament el volum d'escorrentia, les dades es comparen amb el que el riu Nil (a Egipte), deixava anar a la seva desembocadura l'any 2006: "El desglaç de Grenlàndia, que s'està produint a un ritme de 250 Km?2; l'any, equival al cabal del total d'aigua que deixa anar a Egipte el Riu Nil a la seva desembocadura", segons el National Geographic, de l'època, contrastant dades de la NASA.

Qui va estudiar més aquesta anomalia, i més la va divulgar en el seu dia, va ser Antonio Ruiz de Elvira, un catedràtic de Física Aplicada de la Universidad de Alcalá, que va treballar al prestigiós Max Planck Institute (Alemanya) i a qui vaig tenir el plaer de conèixer en un congrés a Madrid, on se'ns va fer un reportatge publicat a la revista Cambio16. Eren els anys 1998-2002, avui els temps han canviat, per pitjor... fa temps que els avenços que va haver-hi en l'àmbit d'informació ambiental i climàtica han caigut, i no sense ajuda (de les TV públiques), a tots els països, però també al nostre. Però tornem a Groenlàndia.

Com deia Antonio Ruiz i altres (i jo vaig continuar dient i divulgant a Catalunya), la clau de pas i un dels punts sense retorn, en la neutralització del corrent del Golf, es troba a l'estret de Dinamarca (dit així, però ben lluny de Dinamarca) i que està situat entre Groenlàndia i Islàndia. Un estret de 300 km que amaga en el seu fons un dels dos nodes més importants en l'àmbit planetari, en aquest cas de l'hemisferi nord, de la "cinta transportadora" de corrents marins, en aquest cas del corrent del Golf. Imaginem-nos que podria passar o estar passant, si aquest node comença a funcionar malament o a deixar de funcionar, si el bombeig d'aigua salada (i freda) augmenta de tal manera, que dificulta o obstrueix la circulació/formació d'aigua dolça (i calenta), i que no pugui arribar a Europa. Doncs ja podem començar a construir pistes d'esquí per tot arreu... (a l'hivern!).

Si és important aquest estret, que farà vuit anys, quan vaig voler fer una recerca patrocinada sobre l'estat del desglaç de Groenlàndia, vaig haver de refer els plans inicials, doncs ignorava que l'estret de Dinamarca era zona militar restringida per l'Exèrcit dels EUA. Es requereix navegar en vaixell militar (...) o tenir permís científic. Només hi ha una ruta mercant, un cop al mes, amb permís especial i els pocs creuers turístics tenen la ruta predeterminada per l'exèrcit dels EUA. Què hi passa en aquest estret?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema