Fa poc debatia amb un pare el seu parer sobre si l'escola havia d'ensenyar a la seva filla els noms de les muntanyes, rius i accidents geogràfics "com s'ha fet sempre", deia. No negaré que cert aprenentatge memorístic és necessari, però tampoc no es negarà que involucrar les emocions, potser, és més efectiu.

Tenim un clar exemple amb l'adquisició del vocabulari, podem fer-ho a partir de colzes, o bé escrivint un poema en estat d'enamorament. D'acord, potser reproduir el model d'escola que coneixem (perquè és amb el qual vam estudiar) ens dona seguretat i sensació de "control", però l'escola canvia i ho fa tot darrere de la societat, a la qual s'adapta.

Recordo l'inici de les calculadores, hi havia qui creia que mai més no s'haurien de fer càlculs manuals; i l'escola segueix ensenyant a fer divisions, això sí, no per la necessitat de fer-les en la nostra vida quotidiana (ja tenim calculadores) sinó per les operacions mentals que hi ha al darrere i la seva aportació a la construcció del pensament en l'infant.

Solem dir que el docent del segle XXI ha d'ensenyar el que no sap, un dels reptes és fer-ho pensant en la realitat de la societat de demà. Si realment ens creiem que s'aprèn durant tota la vida, hem de reconèixer que l'escola no es pot limitar a reproduir, sinó que ha d'innovar i utilitzar metodologies actives, facilitant que l'alumne sigui el centre dels seus aprenentatges. Amb això vull dir que l'escola ha de depurar el que és fonamental, bàsic, per a l'educació de ciutadans competents, que comprenguin i tinguin una visió crítica del món on estan i que aprenguin a conviure.

(Àngel Agustí Arellano és l'autor de l'article «Editorial Educativa» de l'última edició del suplement Diàlegs d'Educació, que publica mensualment l'edició impressa del Setmanari de l'Alt Empordà).