Novament la velocitat dels esdeveniments és de vertigen i quan surti aquest article pot quedar superat. En part per aquesta raó, però en part també per posar el retrovisor i veure que hem fet per arribar fins aquí, destacarem algunes de les causes per les quals podem estar a punt d'una confrontació amb poques sortides pel pacte, que vol dir, molt probablement tornar a la casella del 5 de setembre on es va tirar pel dret, i amb moltes direccions, unilateralment. Una volguda confrontació amb l'estat, poc calculada, però que si es va calcular, és que clarament es pretenia el leninista "quan pitjor, millor"? Anem a veure, els efectes múltiples d'aquella fugida endavant.

1r. Posar el carro abans dels bous. No fa falta ser politòleg per saber que si primer es prioritza, es vol, s'aposta, a totes, per a la independència, i no per un procés constituent, sols et seguiran els independentistes i deixaràs al marge un important gruix de població, amb el que d'entrada t'hauries d'aliar, SI LA CORRELACIÓ DE FORCES NO ES FAVORABLE. No deixa de ser tragicòmic, que fa anys es parli d'"eixamplar la base", però a ningú se li acut, quina és la raó, política, per la qual no s'eixampla. A part d'un cert "autisme" sociològic, i és pensar i projectar estratègies, com si Catalunya fos La Bisbal, Vic, Berga o Girona. O Barcelona, fos Sarrià, Gràcia o Sants. A molts hiperventilats, se'ls hauria de recordar per exemple, que el barri de Can Serra de L'Hospitalet de Llobregat, té més habitants que tot el Ripollès!!! Estar a la bombolla de la Catalunya catalana, ha traït als estrategs. Quantes vegades s'ha dit i repetit que sense l'àrea metropolitana de Barcelona, el procés (si va en serio) no té res a fer?! Doncs tossut que tossut!

2n. No calibrar que el % de l'independentisme (en cens) no es mou del 38% i de vot, del 47%. Això és una xifra baixa per arriscar-te a una confrontació oberta i més si d'aquest percentatge, si venen maldades o una bufada de vent, quedaria delmat a efectes de compromís (lluita oberta), a un 10-15% tirant alt, doncs un gran gruix està inoculat de pacifisme "light" o desobediència "plastilina" (com diria Quim Monzó), inoculat durant 7 anys pels màxims estrategs del processisme, per tal d'evitar que aquest moviment cívic es pugui transformar en un moviment sociopolític o d'alliberament nacional, que podria escapar al seu control.

3r. Haver fagocitat, maniobrat, atacat, desestabilitzat durant anys al PSC, i ara, darrerament als Comuns, intentant deixar sense espai polític a opcions que poden fer de coixí o aliança, front el pitjor de l'Estat. Fent això no han sigut conscients senyalant la Lluna, que en el seu dit anava creixent Ciutadans, que ja es va convertir el seu dia en segona força i oposició al Parlament (i molta atenció, que segueix creixent). En haver-los arraconat, desprestigiat i criminalitzat durant anys, ha provocat que de les escletxes reactives i del malestar social no vehiculat sorgeixi Ciutadans. Òbviament no és menys responsabilitat del PSC i Comuns quedar acomplexats, alguns dimitits i altres passats al nacionalisme d'esquerres, que la pràctica ens diu que s'acaba entenent millor amb el nacionalisme de dretes...

4t. Tornem al procés constituent. Si realment es volia un canvi polític profund i (segons alguns) acabar amb el règim del 78, s'hagués hagut d'apostar per aglutinar totes les forces polítiques, sindicals, socials, etc. teixint a la vegada bones i fortes aliances en l'àmbit de l'estat. No s'ha volgut fer. L'experiment del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, va ser purament instrumental i per queda bé, doncs en realitat el que es volia era el Referèndum unilateral (RUI) sigui com sigui, encara que no fos reconegut, com així va ser, i conseqüentment la Declaració unilateral (DUI), que estigui suspesa o no, il·legal o no, no treu per evidenciar l'estratègia que comporta: confrontació total.

5è. Però és que en realitat, no es vol procés constituent, doncs això significaria fer emergir l'eix dreta-esquerra, els problemes actuals, els pactes amb el PP, el model de societat, etc. que no interessa als estrategs del processisme, acompanyats per algunes esquerres abduïdes o sense projecte, alguns líders arribistes d'aquestes i que en general reflecteix, la mediocritat, el seguidisme i el fet d'amagar-se en el procés, per tapar les seves vergonyes hiperdigitalitzades. No s'ha volgut mai el procés constituent, perquè llavors no hagués funcionat la famosa frase "Primer la independència, després ja ens posarem d'acord". Un engany que s'ha venut molt bé, certament.

6è. Tot i ser un factor extern, no és menys important oblidar el greu paper i la irresponsabilitat històrica que està tenint el PSOE en l'àmbit de l'estat, no fent de "ròtula", de frontissa, de "Suárez", etc. És realment lamentable, absurd i irracional políticament, que la manifestació "blanca" del "Parlem/Hablemos" de dissabte 7 d'octubre, no estés ideada, liderada, ni sostinguda obertament, amb tots els seus efectius, diputats, regidors, etc. (vestits de blanc i sense sigles, ni banderes). Això deixa orfe una gran majoria social que no està ni amb uns, ni amb altres. Ídem en l'àmbit de Catalunya, aquí la responsabilitat històrica la tenen els "Comuns", que podrien estar fent de frontissa activa i proactiva, amb un posicionament polític nítid, fotent estopa a dreta i esquerra, però que entre l'equidistància, l'ambigüitat calculada, l'Alcaldia de Barcelona, els equilibris interns i quedar no pocs líders segrestats per la síndrome d'Estocolm (dels passadissos del processisme es poden arreplegar molles mediàtiques), estan fent d'escolans del processisme. Molt pocs es van posar al capdavant de la manifestació blanca, donant la cara especialment en aquells llocs (no direm localitats...) on la gent vestida ja de blanc tenia por d'ajuntar-se, per les possibles conseqüències... Que no hi ha fractura social?! No sols hi és, sinó que tot i el fre posat, molta atenció a què salti una espurna!

7è. Tampoc s'ha tingut en compte a l'hora de tirar pel dret, un factor a mig camí del que és antropològic i psicoanalític, que venint de la nit dels temps, pot sorprendre políticament. Però si ha sorprès és que no es va tenir present, i és el "antes roja, que rota". Pot ser per això, cal mesurar molt bé, seguir endavant unilateralment.

8è. Per algunes d'aquestes raons i perquè el processisme dirigent no crec vulgui arribar fins al final (sí, sectors independentistes que s'ho creuen...), és molt probable que tot plegat acabi amb unes noves eleccions autonòmiques, que ara es batejaran constituents, com el seu dia es van batejar plebiscitàries. En cas contrari, podríem entrar en una perillosa polarització social i política a la veneçolana.

Una lamentable conclusió: un fracàs de la política, i especialment, un fracàs de la política d'esquerres, perduda en la dinàmica identitària.