Efectivament i tal com dèiem en el darrer article "Xoc de trens calculat?", i tal com va passar en el 9-N, però ara a un nivell més confrontat i arriscat (tan arriscat, que atesa la velocitat dels esdeveniments, quan aquest article surti a la llum, pot estar superat), en el suposat xoc de trens per la passada convocatòria de l'1-0, semblaria que ambdós contrincants, o sigui Puigdemont i estrategs del "processisme" -ho sento, però no considero independentista el processisme-, per una banda i Mariano Rajoy i els seus assessors (Rajoy podrà ser moltes coses, però ni improvisa, ni està sol en les decisions), estiguin calculant molt bé els seus moviments.
Que el processisme estigui jugant millor les seves cartes, no vol dir que el govern del PP amb les càrregues policials, ha comès un error. Si afinem bé, analitzant a fons els càlculs, poden ser fets que òbviament s'interpreten o es veuen de diferent manera per uns i altres. Un "greu error" aquí, pot haver sigut un "encert" allà. I Europa? Seguirem esperant...
És evident que estem en una escalada de la tensió, ara ja en una estratègia de la tensió, de situacions que poden semblar (i són) dramàtiques, punyents, lamentables i òbviament condemnables. Però més condemnable seria encara i és aquí on volem incidir, que aquesta confrontació estigui calculada.
Quan al Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre, es va decidir tirar pel dret convocant el Referèndum unilateral d'independència, els seus promotors havien de tenir calibrat, estudiat, sospesat, calculat, etc. el que significava fer un embat d'aquestes característiques a l'Estat espanyol, estat de dret (per més que no ens agradin els seus Tribunals, Fiscalia, etc.), Govern del PP (més PSOE i C's), i atenció, avui dia encara, amb estructures d'estat de caràcter neofranquista i/o autoritària (que per cert han recolzat fins a l'últim moment i encara ara alguns dels components de Junts x Sí -no oblidem, la callada acceptació de la reforma exprés de la Constitució, la reforma laboral, la reforma de les pensions, l'estat de rodalies (per més gesticulació que se li posa), les infraestructures (per més gesticulació que se li posa), etc., etc. etc.
No van calcular bé quina reacció hi hauria per part del Govern PP? O sí que ho van calcular, però no ho sabien o podien fer públic, per no atemorir la ciutadania dels "somriures" (ja sabeu, tarannà cívic, pacífic, festiu, familiar, amb flors a la mà, etc.). I a l'altra banda?, no era evident el missatge que s'estava enviant al Govern de la Generalitat enviant 10.000 efectius de GC i PN a Catalunya (a la vegada senyal i imatge per consum intern "espanyol").
Però anem als miratges. Si algú s'ha pres la molèstia aquests dies de veure les TV catalanes, per una banda (especialment TV3), i per l'altra les TV espanyoles (especialment TV1) podia veure i sentir dues realitats totalment diferents, imatges diferents, anàlisis diferents, etc. Fins al punt de conformar dos relats totalment contraposats, que més enllà del periodisme rigorós i la comunicació, responen clarament al que ara s'anomena postveritat.
Es fa difícil escriure des d'una de les parts en sentit crític sense ser titllat de torracollons, com imagino ha de passar qui escrigui des de Madrid en sentit crític. Però és aquí on està el marge per trobar línies de reflexió que ens portin, més enllà de victòries pírriques, d'uns i altres, a comprovar que els màxims estrategs d'una banda i l'altra, per tal d'aconseguir els seus fins, estan atiant el relat més greu que es pot atiar, el binari (el SI/NO, el blanc/negre, els bons/dolents) i desfermant passions i emocions que en circumstàncies normals són anècdota però que ara, poden portar greus conflictes no sols entre Catalunya i "Espanya" sinó dins mateix Catalunya.
Atenció a l'auge d'iniciatives d'afirmació nacional/nacionalista exacerbades que poden fer sentir incòmodes no sols a l'altra part de població catalana, fins i tot nascuda aquí, però no de llinatge o pedigrí (de la "ceba" o del "pinyol"), sinó a sectors independentistes no nacionalistes (caldria recordar i cridar l'atenció, als qui ignoren que es pot estar per la independència i no ser nacionalista). Fet que estem observant va en creixement, i amb tics autoritaris preocupants).
Atenció, que a poc a poc s'està estenent, dins Catalunya (per més greuges, dèficits i malifetes que estiguem patint) uns sentiments que ja no són propis del català "emprenyat" que ha de buscar solucions polítiques viables, per rupturistes que siguin, sinó que són més propis de processos d'afirmació supremacista, de rancúnia i en algun cas d'odi. Molta atenció i molta cura, de segons quines paraules o crides s'estan utilitzant aquests dies, de com s'està donant espai i oxigen a plantejaments de grups radicals, per tenir una força de xoc que faci de punta de llança, perquè això no sols pot donar més arguments a la part contrària, si no el que és pitjor pot apartar de la massa crítica amb l'immobilisme del Govern PP, a sectors socials i populars als quals sempre s'apel·la per "eixamplar la base", però als que mai se'ls acaba incorporant...
Molta atenció, a l'establishment espanyol també de tensar la corda de la humiliació (per més calculada que estigui la repressió, per consum intern) doncs un mal càlcul pot desfermar una espiral acció-reacció de conseqüències imprevisibles. Si ja hi ha un caldo de cultiu abans de l'1-0, de l'espanyol menyspreat, amb l'1-0, ens agradi o no, ho hagi anat conreant el PP, PSOE o C,s, els promotors del Referèndum unilateral han provocat el nacionalisme espanyol, com mai s'havia vist en 40 anys. Mai s'han vist tantes banderes espanyoles com ara a les capitals espanyoles i l'àrea metropolitana de BCN.
En definitiva, per més càlculs que facin uns i altres (parlo dels estrategs i assessors, no de la gent del carrer que es manifesta honestament i legítimament per una causa -per cert, ¿se l'ha utilitzat com carn de canó?-) per tal de cohesionar amb caire identitari les seves parròquies i electorats (doncs es busca la majoria absoluta del processisme aquí i la majoria absoluta del PP a Madrid), molta atenció i molta cura, que l'estratègia de la tensió s'escapi de les mans i un conflicte polític acabi filtrant-se a la ciutadania com conflicte "ètnic", de bons i dolents, amb les emocions desfermades. El "a por ellos" mai es pot respondre amb "a per ells".
