Tal com estan les coses, podria semblar frívol suggerir aquest possible escenari, però no ens deixem anar per les emocions, que a vegades les aparences enganyen. Potser ja no recordem els prolegòmens del 9-N, el 9-N i els dies posteriors on semblava que s'acabava el món... Per cert, tan el 9-N originari, que s'hauria hagut de convocar, com consulta referendària, com el seu substitut el 9-N bis, un conill que es va treure Artur Mas de la màniga, i que tots els partits sobiranistes (no necessàriament independentistes), van acceptar a cara de gos, per no passar per radicals, quan l'ANC es va tirar en braços de Mas a les 48h., recolzant el "procés participatiu", un succedani de la consulta, que òbviament va portar després a les eleccions plebiscitàries del 27-S. I que al seu torn porta avui a l'actual 1-O. Potser ningú recorda ja les amenaces i prohibicions del govern del PP i la desobediència que molts van qualificar que era el 9-N (recordem, "la millor desobediència és votar") i el suposat xoc de trens que significava?

Potser no recordem ja, també, que en aquell moment hi havia tres persones pont del "procés" (tres "homes bons") que de forma discreta, que no secreta (doncs va sortir a la llum) feien d'enllaç amb tres "homes bons" de Madrid, per tal d'evitar que el xoc de trens en aquell moment no anés més enllà del previst? Imaginem per un moment, que en aquests moments també hi hagi homes bons o no tan bons, que d'una manera o altra, estiguin fent el mateix. La diferència ara és que, com el llistó de l'aposta és més alt, si hi ha converses per tal que el xoc de trens no sigui massa greu, no ho sabrem mai, ni per uns ni per altres, doncs no ho entendrien les respectives parròquies. Però, com si no, molts analistes i polítics, d'ambdues bandes, parlen ja fa dies del 2 d'octubre, per veure com es desencalla la situació, hagi passat el que hagi passat i hagin hagut més o menys "ferits" social o políticament parlant? És evident que uns i altres, envien senyals molt subtils, per tal que, fruit de la capitalització que facin d'aquests fets d'Octubre (res a veure amb els fets de 1934 -efectivament el Conseller Santi Vila, té tota la raó, aquí no hi haurà cap revolució-), veure com es mouen les fitxes i encetar noves estratègies, mentre..."qui dia passa, any empeny" i seguir gaudint dels beneficis del poder, allà i aquí.

On volem anar a parar? Doncs que fa anys ja, el "procés" comença a ser llarg, que hi ha suficients indicis, acords, silencis, fets (molts fets) que tot i quedar sovint tapats per la cridòria i la crispació, el llançament de legalitats (els d'allà) i legitimitats (els d'aquí), malgrat el cúmul de malifetes, dèficits, etc. que patim a Catalunya, no s'acaba d'arribar mai fins al final, fins a la sortida del bucle. Semblaria com si ja anés bé als governs central i autonòmic una realimentació, a vegades retroalimentació, dels desacords, promeses, dèficits, amenaces, expectatives, etc., etc. per seguir alimentant el relat nacionalista a ambdues riberes de l'Ebre. Semblaria com si el "processisme" (o sigui el gruix de l'independentisme, o millor dit, l'hegemonia ideològica de l'independentisme, per ser més precisos, i que sumaria l'independentisme tàctic i l'independentisme màgic o exprés), per tant deixo fora tots els corrents i sensibilitats independentistes coherents i rigoroses, que no poden influir en el relat i la línia hegemònica; semblaria, com dic, que realitzant un joc de miralls o una dialèctica dels contraris, amb l'unionisme més immobilista, centralista, espanyolista, etc. s'encaixen i complementen, en una ressonància constant d'efectes múltiples, a Madrid i Catalunya, que aconsegueix anar configurant parròquies nacionals creixents, per tal d'augmentar (o mantenir vius) els respectius electorats. Podríem dir que la independència de Catalunya, a la que s'ha compromès Puigdemont, innegociable, es recrea i realimenta de la "indisoluble unidad de España" a la que s'ha compromès Rajoy, també innegociable.

Però realment aquests compromisos són autèntics? Molt ens temem que en realitat responen a una estratègia (i tàctica permanent), molt ben estudiada, però ara ja fora de control, que deixa presoners als seus caps visibles, de la seva pròpia parròquia més bel·ligerant, i que a la vegada amaga una altra realitat "personal" i és que tirant ben alt, apostant un a la ruptura i l'altre a l'immobilisme, no deixen marge a la negociació. Però és aquí on està la trampa i la covardia. Els dos prefereixen situar-se en la comoditat de la confrontació total, que no els obliga a "arremangar-se" i a baixar al terreny del concret, o sigui, en un cas (Mariano Rajoy) a la reforma immediata de la Constitució, fent-la federal i introduint el reconeixement a convocar referèndums a les comunitats històriques, i l'altre (Carles Puigdemont) a la reforma immediata de l'Estatut, amb molt més autogovern, més competències i més finançament. Ben segur, que aquestes dues línies d'actuació acabarien confluint i ens trobaríem en un escenari molt menys crispat, de més qualitat democràtica, més equilibrat territorialment i amb millor distribució dels recursos públics, deute, serveis, infraestructures, etc. Però... Això significaria pèrdua d'electorat a ambdues bandes i no interessa...

La pregunta llavors seria, ¿i els poders fàctics econòmics? ¿no podrien pressionar per tal que els líders polítics respectius canviïn d'estratègia? Doncs portem set anys així i pel que sembla ja els hi va bé que aquesta confrontació "nacional" permanent faci oblidar, desinfli l'atenció, faci desaparèixer, etc. els greus problemes socials i econòmics que arrosseguem per la manca de polítiques d'estat, aguditzats per la reforma exprés de la Constitució de fa uns anys per blindar el pagament del dèficit, amb la subsegüent reforma laboral, reforma de les pensions, etc., etc.

Finalment, molts parlen de procés constituent i d'acabar amb el règim de 1978. Doncs bé, o no havien nascut (políticament) o no tenen memòria. Mai com a la transició, la correlació de forces va ser tan favorable a l'esquerra política i sindical, mai la participació dels salaris en el PIB ha sigut tan alta, mai s'ha estat tan a prop de.... Ara sí? Si ni tan sols som capaços de plantar-nos amb Rodalies?