Si de debó ens tenim per un poble estalviador i poc donat a tenir forats a les butxaques, aquest menú ens ve al pèl. Els canelons són els precursors del reciclatge, la guardiola de l´àpat de Nadal, l´ofrena embolcallada amb forma de ciri ajagut que dediquem al sant del dia després, el protomàrtir Esteve. Vés per on, el mateix que dóna nom al botiguer de l´auca.

Aquest és un país de canelons i de senyors Esteve, tan catòlic en la moral i tan jueu en les formes, el rebost i el calaix. Malgrat la doctrina de l´austeritat, Déu mana que en el tiberi de Nadal la taula estigui ben farcida, que n´hi hagi per repetir. Però tampoc no ens hem d´equivocar, aquesta no és pas una societat de balafiadors ni de golafres. És d´obligat compliment que sempre quedin alguns talls de rostit per l´endemà, que també és festa, per menjar-los freds... o per fer canelons.

La llàstima és que no sapiguem fer canelons en tantes altres ocasions en què, sense consciència, llancem la casa per la finestra. Si anessim retallant un boci d´aquí, un bocí d´allà, potser viuríem tocant més de peus a terra, menjaríem molt millor i pairíem bé tot l´any. Si fossim menys cigales i més formigues entendríem que allò important no és la pasta, sinó el farcit, no és la cartera, sinó el butxacó petit. El català previsor sap que en el moment més impensat pot arribar un Nadal sense gall dindi. El català bona persona sap que només amb les engrunes dels nostres àpats els desgraciats de la vida podrien parar taula.

Sant Esteve va morir apedregat, lapidat en vida pels jueus que encara no havíen descobert que un tall de pollastre sobrer és un diamant en brut. El senyor Esteve de Rusiñol va aprendre la lliçó i aconseguí fins i tot que els estalvis es mengessin les estovalles. Els canelons d´avui ens haurien d´ensenyar que catalans i jueus, moros i cristians, ens bevem l´enteniment cada cop que baixem la bossa al contenidor de les escombraries, llençant viandes i milers d´estris que encara podrien fer servei.