Compro arròs per a viure i flors per a tenir quelcom pel que sobreviure". No sé si resultarà massa afortunat establir cap paralel·lisme entre l'arròs, les flors, en Pablo Lee i la Letízia Hsing. Voldria pensar que sí.

Confuci va estar present, aquest divendres, en l'acte de lliurament de la medalla de Plata de la ciutat al matrimoni que fa més de trenta anys va aixecar a Figueres un dels primers restaurants xinesos de Catalunya. Va citar el savi xinès l'alcalde Vila i també s'hi referiren els homenatjats amb un altre proverbi, autèntica clau de volta del fet mateix de veure asseguts a dos immigrants a les cadires principals de la sala de plens: "Quan arribes a un lloc, segueix-ne els costums".

No es van cansar, en Pablo i la Letízia, d'argumentar el seu desig antic de saber-se arrelats, d'estimar aquest país, de tenir-hi bons amics. A fe de Déu que ho han aconseguit. Hom diria que si avui algú es fixa en la ratlla fina dels seus ulls de seguida l'atribueix simplement a un somriure permanent, a una picada d'ullet ben catalana. Nogensmenys, la raça es duu al cor. I la seva labor ha estat de constant i enriquidor intercanvi. Mentre ells podrien fer d'excel·lents ambaixadors de l'Empordà, tots plegats ens vantem de conèixer un bocinet de la Xina sense haver-hi estat mai. Vet aquí el motiu profund gravat a la medalla: el reconeixement a la seva integració, exemple dels valors cívics, culturals i de participació que pot aportar la immigració a la societat figuerenca.

A través de l'arròs i les flors, la convivència és força més que una metàfora. L'arròs d'en Pablo, les flors de la Letízia són una lliçó vital. Una raó per a l'esperança, una bomba per als escèptics i els descreguts de la concòrdia. Tot rau en tenir la mirada tan ampla i rodona com ells, els nostres amics xinesos amarats de tramuntana. I, si se'm permet, en la imperiosa sociabilitat que ja al segle V aC predicava el filòsof oriental. Diu que va dir Confuci: "La virtut no habita en la solitud: ha de tenir veïns".

Per molts anys, Shang-haï.