Al nostre país -com a gran part del món- estem vivint una onada de renovació dels models d'aprenentatge i d'escola. Això demana profunds canvis en un sector que encara té moltes pràctiques anclades en la tradició. Els reptes són molts: actualitzar les metodologies didàctiques, personalitzar l'aprenentatge, redefinir el rol del docent, introduir nous models d'avaluació, educar les competències del segle 21 o connectar els aprenentatges escolars amb la comunitat i el món. També un canvi en el rol de l'alumne, que ha d'esdevenir un aprenent més actiu i amb iniciativa capaç d'esforçar-se i seguir aprenent al llarg de la seva vida.

Això no és del tot nou. Des de fa més de 100 anys molts pedagogs de referència han promogut aquests models educatius arreu del món i els nous coneixements científics sobre aprenentatge efectiu avalen aquestes metodologies. A Catalunya tenim una llarga tradició de renovació pedagògica, associacions de mestres i un munt d'escoles i docents que fa anys han incorporat moltes d'aquestes pràctiques educatives avançades. Ens hem de preguntar perquè fins ara aquestes experiències aïllades no s'han pogut generalitzar al nostre sistema educatiu.

Quin és el repte? Senzillament, ara ens plantegem que aquestes pràctiques educatives no només es trobin en centres i docents considerats pioners sinó que es generalitzin a totes les escoles. La innovació no és tal si no es pot portar a terme de forma sostenible en centres normals, amb mestres normals i per tots els alumnes, especialment per aquells que més ho necessiten.

Partim d'un sistema educatiu molt centralitzat i burocràtic que dóna molt poc marge al mestre i al centre per determinar què, quan i com ha d'aprendre l'alumne. Sense autonomia pedagògica no es pot innovar ni es desenvolupa la professionalitat dels equips docents.

Es contempla poc treball reflexiu en equip, imprescindible per crear un projecte de centre coherent i capaç de promoure millores. El treball en xarxa entre escoles per transferir experteses, pràctiques i innovacions és insuficient i tampoc es recolzen les xarxes de co-innovació o d'aprenentatge professional. Els vincles entre escoles i universitats són febles i poc compromesos amb la innovació aplicada. Tampoc concentrem dotacions en els centres que atenen alumnes amb més necessitats educatives i socials.

No només haurem d'invertir més recursos: hem de crear una xarxa educativa que també aprengui a canviar.

(Article d'opinió publicat a la secció 'A fons' de l'última edició del suplement Diàlegs d'Educació, del Setmanari de l'Alt Empordà)