No sabem ben bé què ho fa que Nadal casi tant amb l´atzar, la rifa i el lleure de si l´encerto l´endevino. En altres temps, quan apostar diner per diner estava prohibit, sortejar caixes de taronges i cuixots era l´única manera d´afigurar-se que jugar no era pecat. Però va arribar la permissivitat i amb la legalització dels casinos les quines van subsistir. La tradició és la tradició, i si hom orquestra un festival de premis amb l´excusa d´una causa noble, social o benèfica, l´èxit està garantit... i a sobre quedem bé.

Així doncs, ni el vídeo va matar l´estrella de la ràdio ni les sales de bingo van guanyar la partida a les societats recreatives. Les quines s´han multiplicat, i és tan fort l´arrelament de la seva litúrgia que tampoc no ha canviat ni un pèl la forma de cantar i d´emparentar els números amb un anecdotari que es perd en els ancestres del segle passat. Quanta gent de menys de cinquanta anys sap que hi va haver un model de Renault, un cotxe, anomenat 44 (no quaranta-quatre, quatre-quatre!)? Quants n´hi ha que identifiquin el 29 amb una històrica línia de circumvalació barcelonina? Qui associa el 16 amb els jutges, el jutjat i el fetge del penjat? El 15 pot continuar sent la "niña bonita", però segur que han aparegut noves maneres de fer el verro més enllà del 69...!

Al costat dels innocents "peluts" i "pelats", "la padrina" o "les cireretes"; al costat dels "anys de cristu" o "les mamelles de la marimba" (que ningú no sap qui era però tothom s´imagina com tenia el pitram); al costat, en fi, de l´aneguet convertit en 2 o la cadireta que dibuixa el 4, potser convindria renovar i actualitzar el repertori, picar l´ullet amb noves aportacions. En definitiva, inventar.

El ventall és infinit: des d´en Messi (el 10), fins al Millet (si els cartrons arribessin al 500), passant pel 13 sobirà (que de ser un mal punt pot esdevenir el primer pas cap a la independència). La tradició també neix i creix amb la imaginació. El joc és il·lusió.