Segurament amb la millor de les voluntats, però també de manera difícilment acceptable en Dret, la Diputació de Girona i els consells comarcals de l'Alt i el Baix Empordà han acordat aportar de manera conjunta 173.090 euros a la fallida Fundació Privada Orquestra de Cambra de l'Empordà.

Segons he llegit en aquestes mateixes pàgines, l'explicació oferta des del govern de la institució pública provincial ha estat que la finalitat de l'ajut no és altra que el Jutjat del Mercantil de Girona no obri la peça sisena del concurs de creditors; és a dir, la relativa a la tipologia de la fallida en funció de les causes que l'han portat a terme i, successivament, obri la porta a la responsabilitat d'ordre civil en què han pogut incórrer els membres del Patronat a títol individual, si s'observa i queda demostrat que la seva ha estat una gestió entre deficient i irresponsable, en termes col·loquials.

Dit d'una altra manera: Es pretén que, mitjançant aportació de cabals públics, amb els seus i els meu impostos, benvolgut lector, es passi pàgina d'aquesta necrològica i el titular del jutjat, el magistrat Hugo Novales Bilbao, miri cap a un altre costat. Una indecència en la qual no crec que caigui aquest digne professional de la judicatura.

No hi crec que caigui «per se» i encara menys si fa una recerca pel Google amb les entrades Fundació Privada Orquestra de l'Empordà o Carles Coll, director de la mateixa i gerent de l'entitat, un «bandoler professional de la música», en paraules del filòsof Bernat Dedéu, qualificat així en article publicat pel gener de 2014 a la web de la fundació «Catalunya Oberta», propera a la llavors CDC, sota el títol ben descriptiu d'El vals de la corrupció, que inclou no només l'adscripció d'en Coll a ERC -fou candidat a les municipals de Figueres els anys 2003, 2007 i 2012-, sinó l'intent fallit de la Diputació de Girona de sol·licitar 100.000 euros a l'Institut Català d'Empreses Culturals, que fou rebutjat per la Conselleria de Cultura perquè el seu destí era pagar part d'un embargament de 600.000 euros realitzat per la Seguretat Social.

A l'articulista filòsof no li tremolen les cames quan diu, clar i català, que «hi ha polítics gironins que han demanat fons públics per silenciar un delicte», i senyala ERC quan presidia la Diputació de Girona; com tampoc li tremolaren les cames als músics que integraven l'Orquestra quan dos anys abans varen demanar la dimissió d'en Coll qualificant-lo de «Millet de l'Empordà», segons que titulava el setmanari L'Empordà el 16 de maig de 2013. Pel que sembla, mentre els músics no tenien contracte laboral i endemés no cobraven, dos familiars del director i gerent, endemés d'ell mateix, vivien ( i molt bé) de la Fundació. Caram, caram!

No he sabut trobar cap negació dels fets exposats per tercers i aquí recollits. Però la seva gravetat és alta, per la qual cosa no s'entén que la Diputació de Girona i els consells comarcals de l'Alt i el Baix Empordà vulguin fer una aportació a la fundació privada que en procés de liquidació es troba amb els antecedents (i altres) que més amunt s'han pogut llegir. Segons la informació recollida per Diari de Girona, la voluntat expressada per un alt càrrec de la primera de les institucions públiques esmentades és evitar que el jutge Novales qualifiqui de «culpós» el concurs de creditors que es tramita. Si és així, l'explicació donada no pot fer altra cosa que obrir encara més els ulls del magistrat-jutge titular del Mercantil de Girona, com ho ha fet respecte de la CUP, que va votar-hi en contra, o del conseller Òscar Vergés (ICV-EUiA) de l'Alt Empordà, que fa fer al mateix, o del conseller Josep Piferrer (ERC) que a la Bisbal d'Empordà es va abstenir, alhora que qualificaven tot aquest vodevil de corrupció (presumpta) de procediment administratiu opac.

Es pretén un acord extrajudicial que serveixi de pretext per qualificar de «fortuïta» la fallida del «tinglado» d'en Coll i de tercers -polítics en exercici- que el varen apuntalar amb diner públic allò que en l'àmbit privat hagués estat una fallida com un temple. És obvi que la sentència no pot obviar la irresponsabilitat de molts i deixar de dir que amb diners públics no es compra una sentència. Fins aquí podríem arribar!