Temps era temps, un savi va fer aflorar un mètode educatiu que funcionava fent i ensenyant a fer preguntes als seus alumnes perquè aquests arribessin, tot sols, a cercar la millor resposta possible. Fins i tot tenien una "assignatura" que anomenaven maièutica [pregunta + resposta + diàleg + discussió + debat = generar confusió = nova resposta] per tal de dubtar i de trobar una resposta més acurada, verídica i precisa.
Aquest mètode educatiu on el diàleg sincer amb un mateix era bàsic per cercar l'excel·lència és el que a vegades es troba a faltar a la nostra professió. Que les coses van ràpides és una evidència, que tothom fem teories, una constatació. Ara, tinc els meus dubtes que, més enllà de crear títols i tríptics, siguem capaços de generar un autèntic canvi, si no alleugerim la velocitat i indaguem en l'art de preguntar.
Sempre m'ha semblat que ser docent és una professió molt atrevida, valenta i de risc. Només reservada als més destres i preparats; als que no els fa por "despullar-se professionalment" davant d'un munt de persones, als que saben fugir de l'alienació que pot provocar una saturació del sistema i als que no volen jugar a fer la viu-viu. Som especialistes a preguntar poc i justificar molt. I això, intueixo, pot ser molt perillós.
"Manar" més que escoltar o preguntar
De fet ens passem sis hores al dia, cinc dies a la setmana, quatre setmanes al mes, nou mesos a l'any "manant" més que escoltant o preguntant. Però, és clar, ho fem davant d'unes personetes que tenen 10, 15 o 20 anys menys que nosaltres. Fàcil, no? Una altra cosa és quan hem de defensar i argumentar els nostres plantejaments entre iguals. Llavors ens podem trobar amb expressions com "el meu grup és més difícil", "el meu centre és diferent" o "la meva àrea és més complicada" i... fi de la conversa.
Aquest és un altre tret que identifica la zona de confort. Com a docents no ens ho podem permetre. Restar dins d'aquesta zona és morir professionalment. És tenir un centre gris, on els murals i els colors sempre són els mateixos, on qualsevol excusa és bona per no sortir. És mantenir els llibres de text per se, és continuar amb les classes magistrals, les portes de l'aula tancades, les taules alineades perquè moure-les porta enrenou, és utilitzar les expressions "això ja ho he fet", "ja ho he vist", "ens canvien el nom però sempre és el mateix". És, és, és... i tot amanit amb mil arguments, diguem que... poc científics.
Un centre que només disposa de còpies de seguretat de la Norma, però que no en troba rastre de la seva història o dels seus projectes és un centre que també es mou dins d'aquesta zona. Perquè aquesta apatia pot afectar a docents, centres i administració. Per tant, cal disposar de l'antídot a mà. I no hi ha millor vacuna que la transparència en l'acció, que ens interroga constantment i ens fa sortir de la zona de confort.
Sòcrates no es cansava de fer preguntes
Temps era temps, aquell savi que es deia Sòcrates no es cansava de fer preguntes. Quantes ens en fem actualment? Les pensem més d'un minut? Les escrivim? Les contrastem? Les discutim? Les reformulem? Si bé quan entrem en una aula podem trobar una graella on es pregunta: Quin temps fa? Quins nens falten?, o Qui ha fet els deures? També resultaria interessant disposar d'una altra graella sobre el nombre de preguntes que ens fem com a docents, les que fem als alumnes, o bé les que aquests ens fan a nosaltres.
Acompanyar a despertar el gust per aprendre, millor dit, el gust per preguntar, per interrogar-se, de ben segur que esdevé un dels plaers més grans de la nostra feina.
(Josep Maria Mora és l'autor de l'article 'Editorial' de l'últim número del suplement 'Diàlegs d'Educació' que publica mensualment el Setmanari EMPORDÀ).
