L’anomenada Catalunya del Nord és una realitat força desconeguda pels catalans del sud -els del Principat, és a dir, per nosaltres- tot i compartir veïnatge, un passat, una història, una llengua i estar-hi emocionalment lligats pel fet que molts dels seus 437.000 habitants -o els seus pares o avis- provenen de les comarques catalanes. El cert és que tot i els lligams que hi ha entre els dos territoris, la nostra és una de les regions transfrontereres europees amb menys mobilitat, principalment del sud cap al nord.
En sentit contrari és més alta perquè l’oferta comercial, gastronòmica, lúdica i de serveis que tenim a la demarcació de Girona, afavorida per uns preus més baixos, suposa un reclam per a milers de nord-catalans. I, per a molts, aquesta acció de travessar els Pirineus és anar a Espanya, un indicador més del desconeixement mutu. A través del Setmanari de l’Alt Empordà intentarem acostar particularitats del territori que hi ha a l’altre costat de l’Albera i de les Salines.
Dragons: «els Segadors» i Barça
A Perpinyà, hi ha dos clubs professionals de rugbi. L’USAP és el més conegut i l’altre són els Dragons catalans -res a veure amb aquell equip que hi va haver a Barcelona de futbol americà-, que juga la modalitat de rugbi a XIII. Els Dragons disputen la Superlliga anglesa perquè a l’Estat francès no hi ha cap competició d’elit d’aquesta especialitat. Aquest club va adoptar com a himne Els Segadors que és interpretat en els prolegòmens dels partits pel cantautor Albert Bueno -fill de Vilafant-. Com em va fer notar el president del club, gràcies a ells, l’himne del nostre país s’escolta a Anglaterra i Austràlia a cada partit a través de les retransmissions que es fan per televisió. I no només això.
Fa un mes van disputar-ne un, que anomenen jornada de la Catalanitat -ho fan un cop per temporada- i, als atractius habituals, hi afegeixen un seguit d’activitats de la cultura popular catalana -castellers, bastoners, grallers...-; la locució a l’estadi utilitza com a primera llengua el català i la segona el francès, quan a la resta de partits és a la inversa; i l’equip vesteix amb la segona samarreta, que és com la del Barça. Doncs bé, uns dies abans d’aquest partit, una de les seves estrelles, el neozelandès Louis Anderson va ser entrevistat per Radio France Bleu i li van preguntar si coneixia alguna paraula en català. “Si vols et canto l’himne”, va respondre, i tot seguit va entonar les dues primeres estrofes d’'Els Segadors'.
Anderson només fa sis mesos que va arribar a Perpinyà des de Nova Zelanda. En el parlament que vaig fer des del mig del camp dels Dragons en el partit de la Catalanitat, vaig fer notar aquest detall contraposant-lo al fet que les estrelles del Barça, tot i que fa anys que són a Catalunya, amb prou feina coneixen la primera frase del nostre himne nacional.
L’estelada al Castellet
La revetlla de Sant Joan a Perpinyà supera qualsevol celebració que es fa al sud aquest dia. Les àrees de Turisme i de la Catalanitat de l’Ajuntament organitzen un espectacle visualment atractiu i particularment emotiu que aplega milers de persones, tot i no ser festiu l’endemà. L’epicentre és el Castellet. Els ponts del seu voltant s’il·luminen amb espelmes; a partir de mitja tarda se succeeixen actuacions musicals; i, a l’entrada de fosc, la flama provinent del Canigó arriba acompanyada de centenars de persones amb torxes, i alguns amb cavall, i precedida per una senyera de més de cinquanta metres de llargada i portada per mainada.
A la façana del Castellet, s’hi projecten imatges referides a símbols de la catalanitat i, aquest any, el moment culminant va ser mostrar un vídeo-mapping amb la història de Catalunya explicada per un cantant local en forma de rap musical. Es parla des dels orígens i fins ara, incloent-hi l’anhel d’independència que aspirem. La darrera imatge de l’espectacular muntatge va ser l’estelada projectada a tota la façana del Castellet. I tot seguit es va encendre un espectacle piromusical de focs d’artifici. Al que dèiem al principi, una activitat ben lluïda que es fa a només cinquanta quilòmetres de Figueres i ben desconeguda per la gent de l’Empordà.
20 anys de la carretera de Maçanet a Costoja
Dissabte passat es van celebrar vint anys de la construcció del pont del Riu Major -entre Costoja i Tapis, a Maçanet- que va permetre millorar notablement la connexió entre l’Empordà i el Vallespir per un pas molt utilitzat per la gent de les comarques properes de la Catalunya Nord per anar als restaurants de Tapis i Maçanet. Llàstima que només són vuit quilòmetres d’una carretera àmplia que no té continuïtat ni pel sud, ni pel nord.
Fa pocs anys es va millorar el tram de la N-II a Maçanet, però l’estat de la carretera i el seu traçat des de Costoja a Arles és pèssim. Per millorar la relació entre els dos territoris calen bones connexions de mobilitat i aquesta continua essent una assignatura pendent. Continuem amb els mateixos enllaços de quan hi havia les duanes i els estats volien ser poc permeables i tancats en els seus límits administratius. El Tractat de Schengen, que també ha complert 20 anys, va suposar el contrari: obertura i desaparició de barreres frontereres. Aquest esperit, però, encara no s’ha materialitzat en la millora de les connexions viàries a banda i banda dels Pirineus.
