Fa dies, cada nit, escolto com canten les granotes. No les sents fins que fosqueja. Comença una de sola. De mica en mica se n´hi afegeixen unes quantes més. A mitjanit, el concert eixorda. Desenes, centenars de granotes instal·lades als vivers dels horts veïns executen una psalmòdia vital i rotunda. Sembla el caos d´un formiguer, la cridòria d´un mercat. Tanmateix, s´hi endevina un cert ordre, gairebé una disciplina. N´hi ha cap que dugui la veu cantant? Tot d´una, quan el clam esbatanat arriba al súmmum de la polifonia, callen totes de cop. El silenci és sepulcral, tornes a sentir la remor pròpia de la nit, el bruel rogallós de la ciutat llunyana. Si fa marinada, el xiulet del tren de càrrega que passa a deshora. I romans a l´espera. No triguen massa, hi tornen, ara una, ara una dotzena, però cada vegada menys.

No en sé res, de granotes. Hauré de preguntar a algun biòleg avesat en el món dels amfibis si aquest cant coral obeeix a una conducta de procreació i supervivència. A les hores petites, m´agrada imaginar que la cantúria delata els mascles en zel -o són les femelles? Milers d´exemplars que en un allegro molto vivace, desvergonyits, excitats, miren d´atraure una parella, captivar-la, copular. No se si s´enamoren, les granotes, si són promíscues, si són fidels. Per no saber, no sé ni com s´ho fan ni m´he proposat de fer cap consulta ràpida a la xarxa. M´estimo més pensar que els safareigs són com una gran estació termal, que el medi aquós accentua la lascívia, que les granotes ja gaudeixen pel simple fet de cantar de manera ascendent, de reclamar fins al caire de la luxúria. I que a cada pausa s´esdevé el clímax de l´aparellament...

Tot això m´ho invento, és clar. Perquè, ben mirat, l´únic que conec és la trista història dels capgrossos o calabutins que caçàvem amb el salabret per veure´ls créixer en una palangana. Primer les potes del darrera, després les de davant. Perdien la cua i canviaven de forma. Quan la granoteta saltava ja l´havies vist prou. Però, llavors encara érem massa petits i tendres, nosaltres, també. Prou innocents com per aventurar que la granota fèrtil una nit cantaria a l´amor i un adult desvetllat en faria un articlot.