Anar-hi de bracet amb el llibre que han publicat Joaquim Tremoleda i David Pujol a la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona és la millor manera de cantar els goigs de la muntanya. I després de tanta càrrega intel·lectual i emotiva, rematar l´excursió amb un arròs amb ceps i botifarra al menjador de l´hospederia és fer el ple espiritual.

A cavall de l´Empordà i la Garrotxa, el cim del Mont té allò que sovint busquem sense ser-ne massa conscients: la capacitat de procurar una pausa, mirar la terra amb uns altres ulls, reflexionar sobre el brogit de la plana, relativitzar segons quina mena de progrés. Creients i descreguts es lliuren a la sensació que tot d´una el temps es pot aturar, que hi ha quelcom més. Diguem-ne Déu, diguem-ne natura. Potser el nom no fa la cosa.

La tossa d´Espinau, els cingles de Rocapastora, el monestir de sant Llorenç de Sous, el pla de Solls, el mas de Falgars... Cada racó té la seva història escrita a batecs de romeria. Durant anys, la pelgrinació al Mont va constituir per als poblets de la rodalia el bàlsam inexcusable, meitat devoció, meitat necessitat. Veneració i esbarjo. Algú dubta que aquelles ànimes pageses de Beuda, de Maià, de Segueró, de Lladó no hi buscaven exactament el mateix que el viatger d´avui que s´hi planta en menys d´una hora?

El més il·lustre visitant, Jacint Verdaguer, pot fer arrufar el nas a algun jove despistat. Vet aquí una altra recomanació: llegir la història de mossèn Cinto i després assaborir un altre llibre, el que Modest Prats i Joan Carreres van editar amb una selecció de textos de Verdaguer. Tot ho trobareu al pis de dalt del santuari, on també s´hi pot fer nit. Paga la pena.

Avui, dimarts, és sant Llorenç. Comença la setmana de les Persèides, la pluja d´estels que coneixem com les llàgrimes del sant. De tota la celístia, pocs indrets com la Mare de Déu del Mont per veure com es toquen el cel i la terra. Per veure que petits que som en la immensitat de l´univers.