Després de l´aixecada de camisa de l´any dels polònios –quants regidors no haurien d´haver dimitit, quants governs no s´haurien d´haver trencat per haver pagat aquella entabanada!–, després del visca la República catalana del gran Carles Coll, Vicenç Pagès i Jordà va venir, va fer el paper i la va clavar. Un paper, sia dit, sense floretes ni lloances ad hoc, sense massa emoció, sense concessions a la llagrimeta. Un paper curt, el dit a la nafra: "L´afició principal dels figuerencs, criticar Figueres".
Quanta raó, quanta tristesa! Perquè, ep, que ningú no es confongui: la gran afició no és criticar els figuerencs, és criticar la ciutat –com si la ciutat fos un ens aliè a les persones que la perviuen. En un exercici d´incoherència fora de mida, el figuerenc jovenàs i afectat compagina sense vergonya l´autocomplaença i l´autoodi: ser figuerenc és un gran què; Figueres és un desastre.
Com va dir el pregoner, això ha passat a ser normal. I hi afegirem: de poc val rebel•lar-s´hi, perquè és mentida. Només els culs de mal seure, els setciències, els acomplexats, els que esperen que els ho donin tot fet, els renegats, els inútils, els papanates, els que van de putes, els esclaus de la moda, els impostors, els fatxendes, els caragirats, els que no voten, els llepafils, els que miren massa la tele, els xafamerdes..., només les persones que cultiven la calamitat i l´enveja com a forma de vida tenen la santa cara de proclamar que no volen pomes perquè són verdes, incapaces d´enfilar-se a l´arbre, de fer cap esforç, de llegir, d´escriure per sumar. I se´n van a cantar les excel·lències dels evangelis apòcrifs. Pobrets...
Però és normal. Un dia es faran vells i s´adonaran que la ciutat són ells. Només ells. I s´adonaran que només hi ha un goig superior al de salpar: tornar a port. Tornar al port de partida. Tanmateix, sempre n´hi haurà que viuran de criticar sense moure´s ni moure cap pèl. Es podriran i mantindran viva la llegenda.
