Halloween, Simonet!

Bruixes postisses, calaveres descarnades, mòmies d'acudit, carallots amb la cara pintada, patetisme d'importació. En diuen Halloween. I rebenta. A mitjanit de dissabte truquen a la porta.

Voldria poder escriure molts articles sobre l'última novetat bibliogràfica de l'Alt Empordà, el Diccionari biogràfic que ha escrit Inés Padrosa que es presentà al Teatre El Jardí amb trompetes de gala i ple absolut.

Amb el primer fred nocturn hem encès el foc. Ens diran exagerats, en teníem tantes ganes!. Si us plau, si podeu llegiu aquest articlot quan sigui fosc, a la llum d'una mampara, a casa o en algun raconet abrigat de les intempèries. Si fa vent, apagueu el televisor, escolteu com l'aire es baralla i s'estimba, com es filtra, com xiula entre antenes, teulades i canals.

Una fira d´automòbils d´ocasió té una mica de gossera, d´animal abandonat. Veus els cotxes allà estacionats, estacats, sense amo, esperant que algú se´ls endugui al garatge de casa.

El tercermundisme existeix a l´Empordà. N´hi ha prou d´intentar anar a Barcelona en tren. Li toca el rebre a la Renfe, però la cara de vergonya els hauria de caure a l´andana de cada partit, de cada institució, delegació del govern, ajuntament, consell comarcal, diputació... Trigar vint minuts més per anar a la capital que fa vint anys és de targeta vermella col·lectiva.

Tot va ser culpa d´en Quim i de l´Albert, d´un violí i d´un acordió, d´unes pedres del segle XII, d´uns cimals, d´uns penya-segats, d´uns núvols rotunds, d´un airet que es va aturar.

Desconec quanta gent ha passat pel Museu de l´Empordà per veure l´exposició "Pep Ventura abans del mite".

Vull creure que la Diada que ens disposem a viure esdevindrà, en el futur més immediat, una jornada especial que marcarà el rumb del país els pròxims anys. Vull imaginar una data que, amb la perspectiva del temps, evoqui els dies en què les forces...

Fa nit de diumenge i no ho sembla. Els gossos criden, esperitats. La brigada multiracial escombra les deixalles d'un festival acústic de música endollada. El canvi de mes s'aproxima, la lluna s'engreixa, dilluns és trenta-u. Ningú no ho diria, l'agost ha passat avall. Setembre fa alè de vida.

L'estiu fa baixada, però costa com pujar escalons. Amb aquesta temperatura, qui descansa?. Agost ja comença a fer-se pesat.

Una de les qualitats de les vacances és la pèrdua de la noció del temps. Tot d'una ens preguntem: Avui, és dimarts?. També el rellotge acusa una certa ganduleria. Les hores s'esllangueixen. N'hi ha que fan un programa europeu: es lleven aviat, dinen fruita, sopen d'hora.

Que un club de futbol pagui per un futbolista 96 milions d´euros és inexplicable. Que ho faci en un moment en que el país pateix una important i històrica crisi econòmica i supera els quatre milions d´aturats provoca indignació. Que els impostos que es pagaran per aquest fitxatge estiguin molt per sota del que es fa a Europa i fins i tot per sota del que s´aplica en altres sectors econòmics, empresarials i laborals és un escàndol.

Temps era temps, la Iaeden es dedicava a salvar aiguamolls amb grans dosis d´educació ambiental. Avui, aquesta honorable institució per a la defensa i l´estudi de la natura també es dedica a acollir ximpleries que li poden fer perdre les raons. Plantar la silueta nua de l´alcalde al mig de la Rambla el dia de Sant Jordi pot arrencar alguna rialleta. Ningú, cap biòleg ni cap activista seriós demostrarà l´eficàcia d´iniciatives d´aquest calibre per preservar el medi o esmorteir l´impacte d´una estació de tren.

 00:00 Algú hauria de fer una encesa apologia dels conductors d´autobús. Tot sovint farcim planes de diari lloant la capacitat, la perícia i la responsabilitat dels pilots d´aviació. Dalt d´un avió anem venuts. A cavall d´un autocar, la dosi de confiança en la persona que el mena no és menor. Tanmateix, si comparem la consideració social -i el sou!- del comandant d´una línia aèria amb la d´un xofer de bus de línia, la conclusió és ben desigual.

 00:00 Hi ha pobles que només de pronunciar-ne el nom es dibuixen com una metàfora. Per exemple, Bàscara. Dius Bàscara i de seguida t'afigures una pujada. O una baixada, si vens de Girona. És clar que d'arguments en té molts més: el pessebre, el pont, la resclosa, els cavalls, les muralles, el tortell... Els accidents del revolt de l'entrada i la noia morta que feia dit als revolts d'Orriols. Bàscara és literària fins i tot en la fonètica: Bàscara és Bàscra, com esperit és esprit. El pont i la pujada són els signes que en subratllen l'ànima, però l'autèntic cor del poble duu nom de riu en llatí: Fluvià.

 00:00 Els col?legis no celebren el Dia del Pare. És normal. Forma part d´aquelles festivitats amb ressonància comercial, amb dedicatòria en forma de regalet. El Dia del Pare, el Dia de la Mare, els Dia dels Enamorats... Tot són excuses per passar per caixa i firar-se corbates, medalles o perfums. Ja està bé que desviem l´atenció d´aquestes dates postisses i que ens congratulem de tenir pare, tenir mare, d´estar enamorats tots els dies de l´any.

 00:00 Passa un cop l´any. Un dia, després de la fred i les tramuntanes, et descobreixes en mànigues de camisa i tot et sembla més bonic. Va passar aquest divendres, a l´hora tombant.

 00:00 Resulta xocant que a aquestes altures no hi hagi hagut cap dimissió, cap cessament arran dels anuncis promocionals del Patronat de Turisme Costa Brava-Pirineu de Girona amb fotografies d'altres indrets. Tot primer es va descobrir que la platja amb la noia d'esquenes no era ni el Port de la Selva ni Roses ni Sant Feliu, sinó un sorral de les Bahames.

 00:00 I que per molts anys poguem fruir de les cebes i els calçots de Vila-sacra i de tota l´horta veïna! Les cebes duen el nom de la capital, que és on hi ha el mercat que distribueix i bateja el producte, però tothom té clar on són els recs, el planter i l´aixada. Per molts anys, doncs, de ceballots, de gust, de festa, d´economia. Ara, amb permís, i que ningú no s´enfadi: organitzar un concurs per veure qui en menja més frega l´atemptat fitosanitari.

 00:00 Monuments a Figueres, caminades a Agullana, plaques commemoratives a Llers... Quan els anys d´un aniversari són rodons s´escau de festejar l´efemèride d´una manera especial. Ara en fa setanta de les primeres passes de l´exili republicà que va convertir les nostres muntanyes en embuts. Corrues de gent, caravanes d´incertesa, processons de por. Misèria.

 00:00 Algú estarà content. El problema és estar content perquè toca, perquè sí, perquè l´argumentari de despatx forma part dels posicionaments de la correcció política. Protegirem tot el litoral d´aquesta latitud, des de la Costa Vermella fins a Cap de Creus. Fantàstic, ja era hora.

 00:00 No li faltaran les crítiques, a la capitalitat catalana de la cultura que Figueres va iniciar dissabte. Crítiques des de dins. Vet aquí la primera: la ment que va decidir de muntar l´acte inaugural al primer pis del Teatre El Jardí es va cobrir de glòria. Si la intenció és estendre l´orgull arreu de la ciutadania, què hi fèiem allà anxovats en un replà on no hi cap un centenar de persones!. Tant com costa mobilitzar els figuerencs, resulta un despropòsit enclaustrar-se quan tens milers d´ànimes al carrer, amatents. Qui va seguir els discursos? Quatre gats. Rendibilitat política zero.

 00:00 Tot primer foren les campanes, ara els esquellots. Aviat, el cant del gall, els xiulets del vent, el brunzir de la resclosa. Determinats honorables pixapins que trien d´establir una segona residència a la Catalunya agrícola i ramadera es deixen anar la camisa per sobre les calces i ja es pensen que són a pagès. Asseguren que van a poble, i el que volen és una postal.

 00:00 Fa de mal trobar poesia en les queixes de la mar. Superat el llevant, el vent, la neu, el gris, la fred d´aquest canvi d´any, diumenge va fer un sol blau i llampant, un dia per passejar serenament la geografia de la tempesta. Vora la riba, a la platja castigada, tot de solitaris caminaven entre còdols i canyes, palets i troncs, fragments de cordam, medallots de quitrà, llaguts esbocinats, gambines, derelictes.

 00:00 Molt d´agnòstic militant, molt tantsemenfotisme religiós, i a l´hora de d´adquirir un número de la rifa de Nadal esdevenim encesos devots de la Divina Providència. Com s´explica, si no, aquesta fe, aquesta dèria dels jugadors per fer-se amb bitllets comprats a les administracions pròximes a les desgràcies terrenals? Aquest any toca Barajas, Gavà, la Nissan... N´hi ha de tan convençuts que no escatimen quilòmetres ni diners per trobar aquella tira despatxada a l´Aeroport de Madrid, a les cases barates del Baix Llobregat, a la vora de la fàbrica japonesa que en vol fer fora mil-no-sé-quants.

 00:00 Curiosa dinàmica, la dels impulsos solidaris. Les bones obres es concentren totes aquest mes. Les teles van farcides de maratons d´intencions. Els informatius, d´imatges de negrets amb la panxa inflada, dones i ancians fugitius de la pròpia terra, damnificats i orfes de guerra, desgraciats de la vida, malalts, nens soldat... De colofó, no falla: un compte bancari. I la gent que truca, és magnífic!. Les persones es recorden que són carn batejada, es desfan amb tendreses a doll, es fiquen la mà a la cartera i obsequien, via telemàtica, misses i bitllets.

 00:00 Cada vegada que el consistori convoca la ciutadania a manifestar-se, el fracàs és rotund. Quan hi ha un atemptat, quan cau un avió, quan una dona és víctima de les urpes d´un boig, la correcció política municipal passa a corre-cuita una nota anunciant i emplaçant els figuerencs a complir amb els cinc minuts de rigor a la plaça de l´Ajuntament. A l´hora en punt, uns quants regidors -mai tots- se situen als graons d´accés a l´edifici. S´hi solen afegir els responsables de la Policia Local i un grapadet de funcionaris, pocs.

 00:00 Amb més o menys suport de les estadístiques, se sol dir que els climes freds propicien el suïcidi, i que allà on fa més calor hi ha una major propensió a l´homicidi i l´assassinat.

 00:00 Molt lluny. Ha fet bon dia, avui. A Xangai, Djokovic ha guanyat la Copa Masters per 6-1, 7-5 davant del rus Nikolai Davidenko. La tramuntana ha afluixat, el cel com una diapositiva. Els líders del G-20 s´han conxorxat per no morir d´indigestió ni fer morir la població de fam. A la plana, les campanes tocaven a missa de dotze, els boletaires maleïen el vent i els camps de futbol eren plens de coloraines i algun renec. Els comunistes continuen sent pocs i malavinguts. Els patis de les escoles, deserts, sense vaga equivocada. A Califòrnia crema tot. No sé què d´uns porters de discoteca. Al Congo maten per les mines dels nous diamants, minerals i metalls indispensables per a la informàtica, l´aeronàutica, les telecomunicacions.

 00:00 Dimarts 4 de novembre, "súper dimarts" electoral als Estats Units després d´una llarga i intensa campanya. Joan Manuel Serrat fa un magnífic concert al Carnegie Hall. Els acords de "Hoy puede ser una gran dia" i "Para la libertad" prenen un significat especial i produeixen un efecte d´eufòria entre el públic assistent.

 00:00 Abans, ens deien que la Borsa feia figa i patíem pels rics. Avui, que som pobres com sempre, llegim que l´Ibex ha baixat per dessota dels 8.000 i el més desgraciat crida amagueu les criatures!

 11:53 Convindrem que hi deu haver empordanesos i figuerencs que els importa un rave la ubicació definitiva de la futura estació de tren.

 00:58 No és això, companys, no és això. En dictadura, en tecnocràcia i en democràcia havem lluitat per la salvaguarda del patrimoni. Avui, l´obstacle insalvable és la burocràcia i la llei dels papistes. Un exemple: la Llei de costes i la seva absurda aplicació. La llei no és dolenta, la normativa és imprescindible. Allò indesitjable és el caprici malaltís dels seus executors i l´aplaudiment irracional d´alguns conservacionistes desnaturalitzats que, oblidant-se del credo romàntic, s´arrapen a les disposicions legals com si fos poesia pura.

 19:25 N´hi ha per començar a pensar que Boadella no és un pantà, sinó una banyera. Una banyera amb un tap obert, un embornal que desaigua d´amagat. L´índex de pluges és realment escàs, però no es correspon amb el nivell de la presa, que no es recupera ni amb amenaces ni amb sancions. L´embassament és tot just una llàgrima, una canalera cansada, un bassal tip de veure com bevem sense tenir set.

 01:01 El prodigi de la tramuntana, quan cau i es fa de nit, és la transparència de la celístia. L´aire net s´atura, el silenci accentua la brillantor dels estels i, si no hi ha lluna, costa d´endevinar la frontera entre l´espai i el terròs. Les muntanyes es confonen amb la fosca, despareixen la carena i els accidents, cada poble i cada urbanització esdevenen una petita galàxia. L´Empordà, una via làctia menuda.

 14:02 Sigui pel programa de la tele, sigui per culpa d´aquesta intersecció temporal que mena als oficinistes a avorrir-se a la tardor -massa fred per practicar la vela, massa d´hora per anar a esquiar-, la qüestió és que aviat els boscos s´ompliran de transeünts camàlics, secretaris espitregats, pixapins en acció, tots plegats a la recerca del rovelló perdut, el fredolic espantat, la llenega desemparada.

 22:00 Temps era temps, de petits, quan algú la deia grossa hom li etzibava: "Au, ves a fardar a Cabanes!" Tothom entenia el castellanisme, fardar equivalia a presumir, faronejar, fer el merda... En canvi, mai ningú no ens va dir per què Cabanes. La incògnita continua essent un sencer enigma.

 21:42 Aquest pot semblar un article repetit. I ho és. L´escric cada setembre i res no indica que l´any vinent me´l pugui estalviar. Em mena d´escriure´l la Festa de la Verema i la Mostra del Vi. És un article d´autoestima i alhora de denúncia: l´Empordà continua essent l´única comarca vinatera del món on no servim per defecte el vi de la terra.

 13:35 Al costat del cínic lament perquè s´han acabat les vacances ja n´hi ha que celebren la pluja i fan càlculs, a veure quan sortiran els primers bolets. Aquests primers dies de setembre conviden amb ganes a dir passi-ho bé a l´estiu. Avorrits de sorra i de calrades, ara ve de gust tirar cap a muntanya i haver de menester un llençol, potser una manteta. Comencem a ensalivar botifarres i allioli en lloc de fideus i paella de mentida. Necessitem una mica de tardor, fresca al vespre i esgarrifances al clatell.

 00:57 Hi ha una cantarella que es repeteix en determinats grupuscles llepafils de Figueres. Nens i nenes acomodats, generalment ben vestits, mancats d´empenta i d´iniciativa pròpia, buits d´inquietuds més enllà de l´aparador, allò que en un altre temps hom coneixia amb l´apel?latiu genèric de pijos, no s´estan de pregonar una teoria tan falsària com incerta: "A Figueres -diuen- no hi ha res". "No es fa res", pontifiquen.

 18:41 Aquest divendres, la consellera Tura va venir a fer-la petar. Vora el castell, 5000 quilos de goma-2 van ensulsiar d´una tacada una muntanyeta de roca, terrer i matoll -una de les vistes més esplèndides sobre la plana. La convocatòria ho deixava clar: acte de voladura. L´explosiu va fer un pet sord, el sòl va tremolar i la comitiva de regidors, arquitectes, enginyers i periodistes va fer "oooh!". La notícia era una foto: la presó del Puig de les Basses avança. La realitat, la trista realitat, consistí a assistir en directe al penúltim acte d´esbocinament del país.

 11:28 Esmorzar pa amb oli i sal. Llegir el diari. Calçar xancletes a retaló. Desar l´ordinador, fer-la petar. Retrobar els amics, compartir cerveses sense entrepà. Sense rellotge laboral. Dinar amanides i arròs. Escamarlans. Dinar i migdiada. Migdiada i sonsònia. Escoltar les cigales, ensumar la marinada del captard. La carena, la boirina. Sopar a les set. Estirar les cames, veure fer-se fosc amb un gelat.

 18:05 Perdre la vida a l´asfalt ha esdevingut quasi tan normal com morir de vell al llit. Tanmateix, a la carretera sempre morim massa joves, massa aviat. L´epitafi "era la seva hora" no és sinó una falsedat consentida, conversa de tanatori, el punt final d´un dol precipitat perquè no sabem dir res més, perquè només sabem dir tonteries. La malparida quotidianitat ens regala un goteig constant de morts d´accident que anem afegint a l´estadística de la resignació col?lectiva. Si el que peta és un autocar carregat de criatures o de jubilats en farem una notícia. Quan la víctima és un desconegut només s´escriu un número, una xifra més. El gota a gota de cada dia no mereix més articles que l´esgarip individual de familiars i amics.

 17:27 Com s´ho han fet, qui ho sap? El cas és que desconec cap piscina més o menys grandeta, d´ús públic o privat, cap piscina mitjaneta, de xalet o de torreta, cap piscina d´hotel que a aquestes altures de juliol estigui buida. Els "mugadependents" continuem en un nivell d´excepcionalitat que prohibeix regar jardins i fer servir aigua a doll per banyar-nos. Quan la restricció es va aixecar a tot Catalunya i només es va mantenir a l´Empordà vam preveure una revolta social, educada, combativa.

 19:08 L´última pastera no és l´última pastera. Ni ho serà. La darrera barca -és curiós, ens hem inventat noms forasters per mirar millor cap a l´altra banda- no és ni un cayuco ni un tros de fusta malcalafat. És un llagut amb bitllet d´anada i tornada de buit. Un cupó pagat a preu milionari. Una loteria vital.

 16:42 L´oficinista i el saltataulells fa dies que no s´afaiten. La secretària i la dependenta s´han calçat un braçalet al turmell, unes arracades de petxines. Ells, una samarreta estampada amb una espina de peix. Elles, un pareo permanent. Molts pareos. Són tan còmodes! Els pelats s´encasten un capell blanc amb una tira negra de roba. Els peluts es fan la cueta. Tots caminen pengim penjam.

 13:13 No. No parlarem de l´esclat d´espanyolitat de diumenge a la nit a Figueres, a Roses, a Castelló, a Llançà, als poblets més petitots. Parlarem del desamor.

 10:18 No fa trenta anys, només en fa... vint-i-nou! El desembre de 1979 vaig veure publicada la meva primera col?laboració a L´EMPORDÀ. Dues pàgines senceres de reportatge malendreçat i adolescent sobre els gitanos i les misèries del Turó Baix. Ara que toca celebrar el trentè aniversari, he corregut a buscar el retall, he fet la resta: me´n falta un per complir amb la vida d´aquest setmanari. I és evident que mai no l´atraparé...

 00:00 Un amic m´envia un missatge per l´aniversari del meu fill: "Per molts anys, company. Res no et farà mai tan feliç com veure créixer el teu nen". M´aturo en les paraules clau: res, mai, nen, créixer. Li ho agraeixo fent fora tot d´una els maldecaps ordinaris. Al costat d´un fill, només pren valor allò que d´alguna manera li pot condicionar l´existència. Que no és poc, però segur que no té res a veure amb els capricis quotidians.

 14:31 "Noia assedegada cerca mascles zona de Figueres, truca´m". "Boy ben dotat vol compartir experiències homo, hetero i bi". "Parelles, parelles, parelles, us avorriu? Intercanvis sense interès...".

 13:02 El peix fresc és com l´amor: no t´adones que en tens fins el dia que te´n falta. Divendres no n´hi va haver, els pescadors es van quedar a port i encara no era dissabte que ja enyoràvem el lluç de palangre, els rogers de l´Escala, els escamarlanets de Roses, les sèpies de Llançà. Al súper, és clar, sempre hi haurà peix, però menjar-ne de foraster, marejat o congelat, és com pagar per ballar amb la més lletja.

 15:35 Potser entre ruixat i ruixat, a mitja tarda, alguna família ha sortit a caçar cargols, s´ha arribat fins al cinema a veure l´última de l´Spielberg o s´ha aventurat a pujar fins a la presa de Boadella per aguaitar el nivell. Tanmateix, aquest diumenge feia dia de quedar-se a jóc. De bon matí, del llit estant, sentir batre amb tossuderia les gotes contra la finestra ja convidava a fer matines amb els llençols. L´esmorzar rere els vidres entelats ha menat el canvi de plans dominicals, i amb el convenciment que l´aigua és bona i ben vinguda la majoria ha decidit no sortir, resignats però contents.

 12:39 Moltes nenes continuen anant disfressades de núvia -elles diuen "de princesa". Els nens ja no saben que fa temps els vestien de mariners -marinerets de mili, no pas pescadors. Els més transvestits, tanmateix, són els papes i les mames, els oncles, els cosins, sobretot aquells progenitors i parents que trepitgen l´església un cop a l´any, un cop a la vida: el dia de la comunió del fillet, el fillol, del cosinet petit que combrega per primera i potser per darrera vegada.

 00:00 Tant com puc... Quina petja! Aquest cap de setmana plujós un miler de minyons i guies s´han reunit a Figueres per celebrar cent anys d´escoltisme. Sempre a punt... La trobada m´ha recordat aquells lemes que vam prometre quan tot just érem daines i llobatons.

 00:00 A veure si ens entenem: un pregó és un pregó, i els pallassos de la tele són els pallassos de la tele. Si els pallasos són bons i tenen un vincle emotiu o vital amb la ciutat, es mereixen de totes totes obrir les Fires des del balcó de l´Ajuntament. Si del que es tracta és de fer venir uns personatges de moda amb la peregrina idea de situar Figueres en el mapa, d´ocupar més centímetres de paper de diari, la pensada frega el provincianisme. Si, a sobre, paguem per una actuació curta amb un guió buit, tronat, despersonalitzat..., ens han aixecat la camisa.

 00:00 Fa cosa de tres o quatre anys els mossèns van posar el crit al cel per la proliferació d´antenes de telefonia als cims on hi ha una ermita, una capella amb una verge.

 23:36 Quan l´Ajuntament de Figueres em va encarregar la presentació de les memòries de Jordi Pujol em va fer més il•lusió que si m´haguessin encomanat el pregó de Fires. Sempre plau de complir de franc i amb sentit de veïnatge les comandes que procuren el bon nom de la teva ciutat. Per encetar la Santa Creu costa poc de trobar un foraster de moda disposat a fer-nos riure passant per caixa.