Després de mesos de treball i d´anar superant fases, la banda figuerenca Lakaste actua aquest dimarts a la nit a la Sala Apolo de Barcelona. Competeixen amb dues formacions més, Chet i Paper de Plàstic, per guanyar el 16è concurs de maquetes Sona9. El premi val la pena: la gravació i edició d´un disc, una gira de cinc concerts promocionals i una actuació a Madrid. Tot un somni a l´abast.

Núria Castelló, amb la seva veu dolça i rascada, lidera la banda figuerenca Lakaste. Ella, junt amb Joan Xifra (guitarra elèctrica i veus), Txutxi Josep Izquierdo (bateria) i Carlos Albaladejo (baix), estan vivint un gran moment, el reconeixement a una feina ben feta i la il·lusió d´anar més enllà. El camí fins aquí els ha exigit molt, però aquest dimarts, a la Sala Apolo, oferiran una actuació "elèctrica i canyera". Ser a la final del Sona9 ja els ha permès concretar concerts per al 2017 i, segurament, després, vindran moltes més coses bones. La qualitat els avala. Els hem entrevistat hores abans de sortir a l'escenari a donar-ho tot. Aquí en reproduïm uns fragments. L'entrevista completa la podreu trobar a l'edició en paper del Setmanari de l'Alt Empordà.

Com us sentiu just hores abans de viure la final del Sona9?

Són dies que tenim una mica els nervis a flor de pell. L´exigència de les proves i el cansament de tots aquests mesos afloren a la superfície. Però bé, sabem que, al cap i a la fi, és un concurs i ara l´únic que importa és fer un bon concert a la sala Apolo.

Com valoreu haver-hi arribat?

Estem feliços d´estar a la final, és una gran oportunitat per donar a conèixer la nostra música, de conèixer a altres artistes i a la gent del mundillu, que es diu. És un reconeixement que, evidentment, sempre es posa bé i ens anima a creure en la nostra música.

Com ha estat tot el procés?

Una experiència molt emocionant i ens ha acostat a la música des d´altres perspectives que no havíem viscut mai, com anar a tocar en acústic als estudis d´Icat FM o gravar un tema a la Bucbonera Records. Han sigut uns mesos de no parar, de concentració i de celebració. Hem treballat molt i és ara quan haurem de demostrar que hem crescut com a banda i que no parem d´aprendre coses.

A l´Apolo amb la idea de guanyar?

Hi anem amb la idea de fer el nostre millor concert. Sabem que serà molt difícil guanyar, que hi haurà nervis i que només en vint minuts hem d´ensenyar-ho tot. Ja tenim la sensació de guanyadors per ser aquí. Ara es tracta de gaudir del moment i fer-ho molt bé.

Com veieu els altres competidors?

Tant Chet com Paper de Plàstic són dues bandes amb un nivell musical molt alt, són dos estils molt diferents. De fet les tres bandes sonem molt diferents entre nosaltres. Estem molt contents de compartir aquest moment amb aquests grans grups.

Ser de comarques us va a favor o en contra?

Lakaste sona a aire lliure i a poblet. No és ni positiu ni negatiu, és l´atmosfera que portem a sobre. Potser a la gent de la ciutat li soni una mica exòtic.

Us defineix ja un estil propi? Quines són les vostres influències?

El fet de venir de backgrounds musicals diferents fa que cançons en teoria acústiques acabin sorprenent un cop s´hi afegeix la banda. La formació rockera de la base rítmica li dóna solidesa al grup, mentre que la veu dolça i alhora rascada de la Núria i els subtils arranjaments de guitarra hi posen la frescor i fins i tot la psicodèlia a vegades. Imagineu cançons que van des de les havaneres a la chanson française o el folk envernissades amb rock´n´roll i guitarres elèctriques que mosse­guen. Lakaste és un còctel generacional d´influències.

Com va néixer Lakaste?

Després d´anys de voltar per l´escena underground d´aquí i d´allà en solitari, ja sigui amb la guitarra o amb l´acordió i la veu, la Núria Castelló, Lakaste, ha format una banda estable amb músics de Girona, tots d´edats i estils diferents, per donar color a unes cançons lleugeres que ens parlen de la vida surfera a pagès, costumisme de la generació Y.

Què busquen les vostres cançons?

Cada cançó és un món a part de les altres. El que ens identifica com a banda és l´obertura de mires a l´hora de fer música sense prejudicis, el fet de saber escoltar i saber aprendre de les diferències entre els membres per crear una cosa sincera, bonica i original.