De tant en tant, el mercat ens regala alguna sorpresa de les grosses: el Hyundai Veloster, un cupè originalíssim en què la asimetria fa que a la banda del conductor només hi hagi una porta i a la de l´acompanyant, dues, és un d´aquells automòbils que aporten realment una novetat. La remata amb un disseny veritablement atrevit que no deixa indiferent ningú i en què criden especialment l´atenció detalls com els generosos grups òptics frontals, els pronunciats passos de roda, el sostre parcialment de vidre o la sortida central doble del tub d´escapament. El Veloster podria passar ben bé per un japonès. Que sigui un cupè no implica necessàriament que sigui esportiu. I, encara que en tingui tota l´aparença, la veritat és que el Hyundai Veloster es comporta com un turisme sense gaires pretensions des del punt de vista de les prestacions.

Amb el sostre a prop del cap

La poca alçada de la carrosseria del Veloster condiciona la posició de conducció, en què persones d´una certa estatura notaran que la capota els queda bastant a prop del cap. En contra del que es podria pensar en principi, el conductor no va assegut gaire avall, al contrari. Els seients destaquen per la bona subjecció que proporcionen, i la porta addicional de la banda dreta facilita, i de quina manera, l´accés a les places del darrere o l´operació de col·locar-hi una cadireta infantil. El maleter és relativament gros i té unes formes regulars que afavoreixen l´aprofitament de l´espai disponible. Llàstima que el llindar de càrrega quedi tan amunt.

L´aparença interior és de molt bona qualitat. Es percep tot el treball de disseny que hi ha hagut en l´elaboració d´aquest cotxe, que té un llenguatge estilístic molt coherent. Un detall de refinament el trobem en el pedal de l´accelerador, del tipus compàs (a imatge i semblança del dels BMW). De fet, la primera impressió que es té en contemplar el Veloster és que es tracta d´un prototip de saló traslladat a la producció en sèrie.

S´ha de jugar amb el canvi

Com ja hem avançat més amunt, qui busqui en el Hyundai Veloster el temperament d´un veritable esportiu s´equivocarà. No ho és ni per la resposta del motor ni pel tacte de conducció. Pel que fa al propulsor, el Veloster porta un tetracilíndric 1.6 de gasolina dotat d´injecció directa que rendeix 140 cavalls. És un motor bastant mandrós a règims baixos, de manera que si volem empenta ens obligarà irremissiblement a fer servir el canvi per mantenir-lo per sobre de 5.000 rpm, que és la zona on realment mostra múscul.

S´agraeix que la caixa de canvi sigui de sis relacions, per bé que les dues últimes relacions són molt llargues, fins al punt que la sisena només és útil per aconseguir bons consums en zones planes o de baixada. Davant el mínim pendent no tindrem més remei que reduir. Tampoc el comportament del Veloster es pot qualificar d´esportiu. La suspensió peca de tova, sobretot perquè l´estètica del cotxe crea moltes expectatives, i la veritat és que en el pas pels revolts el Veloster tendeix a balancejar. Que sigui tova tampoc vol dir que absorbeixi bé les irregularitats de l´asfalt.

Això es nota especialment quan, en un revolt i amb el pes del cotxe repenjat en una banda, ha d´absorbir algun element inesperat del paviment, situació en què fa un notable retruc. La direcció, en canvi, sí que ens ha agradat pel tacte que transmet, igual que la frenada, potent i dosificable.