El doble

Llegeixo que en Ramón Cotarelo es planteja venir a viure a Catalunya. No vull semblar més paranoic del que ja semblo, però la setmana passada juraria haver-lo vist assegut en una cèntrica immobiliària gironina. Amb cara de preguntar molt, esperava les respostes animades de la persona que l'atenia. En aquell moment vaig pensar que tots tenim un doble que viu una vida d'infern si el seu mirall és algú popular. A Girona estem acostumats a tractar amb la indiferència dels qui tenen molta vergonya els personatges proclius a ser carn de selfie. Es va tractar com un dels nostres al Jaime Lannister i l'actor que l'interpreta, saludant-lo amb un cop de cap quan creuava el pont de les Peixateries Velles. O quan l' Asmstrong, el ciclista, abans de ser vist com un drogoaddicte passejava per la Rambla i li podies preguntar «eps, Lance, què fa la Sheryl», com qui es troba a un col·lega anant a fer unes canyes. Aquí tractem a tothom de tu a tu, com si no passés massa res. Tant és així que no se'ns resisteix ni la monarquia. No només declarem persona no volguda el rei dels espanyols, sinó que com qui fa vudú, en cremem fotografies seves cap per avall, i a sobre ens paga la festa la justícia espanyola i els seus jutges mitòmans. I que no ens provoquin que amb les fotografies de tots els no volguts, els que ja no volem i els que deixarem de voler els mesos vinets, el regidor de Cultura, en Carles Ribas, ens munta el Festival de l'Aquelarre que serà l'enveja al món sencer! Aquest cop sense subvenció de l'Estat espanyol, però sí amb allò que agrada tant de dir: «La col·laboració publico-privada».