Els que de joves ens miràvem amb un cert escepticisme les pel·lícules de ciència-ficció ens pensàvem que el futur seria com una extensió més o menys lluminosa del present i no vam saber imaginar els canvis substancials que hauríem de viure. En el breu lapse d'una generació, vam passar de la màquina d'escriure, els telèfons de baquelita i la calculadora mecànica als ordinadors personals, els telèfons intel·ligents i les xarxes socials
Ara ens trobem amb un món que ens empeny, cada vegada més, cap a una realitat paral·lela, estem transformant l'anhel d'autenticitat per una set de fidelitat. Ens interessa més que les coses semblin reals que siguin reals. Les noves generacions han substituït els hàbits de lectura, la televisió, el cinema, els jocs de sobretaula i fins i tot l'esport, per jocs d'ordinador, que no aporten una suma de tot el que he enumerat abans sinó més aviat tot el contrari.
Gran part de la tecnologia actual va dirigida a centrar la nostra atenció en un sol punt, ens atrapa oferint-nos la possibilitat de noves sensacions i experiències. Tots aquells somnis que abans només podíem imaginar, ara els veiem realitzats en 3D, amb una sensació extrema de realitat que aviat substituirà la realitat mateixa. Podrem viatjar per l'espai i pel temps sense restriccions de cap mena amb l'única condició de pagar regularment els serveis que ens permetin continuar connectats indefinidament.
O potser ni això. Ara ja no és estrany pensar en un futur pròxim on els llocs de treball els ocupin robots i on la majoria de la gent estigui desocupada i cobrant subsidis de l'estat, un estat controlat per robots que es mouran amb la gràcia de Mariano Rajoy ballant els hits de Raphael, però amb una implacable fredor cibernètica. Desenganyem-nos, el futur ja és aquí i comença a assemblar-se molt al que havien predit els visionaris de la ciència-ficció. El futur era això, ja ens van avisar.
