Dissabte passat vaig anar a veure el Cyrano de l' Homar. O en podria dir el Cyrano de Pau Miró. Perquè, tot i que el text beu essencialment del clàssic d' Edmond Rostand, l'atrevida posada en escena del dramaturg català i les llicències argumentals que es permet, la converteixen en una obra evolutiva. Malgrat la gosadia formal, però, la transformació exigent de Lluís Homar i la finíssima, creïble i bella interpretació d'una impecable Aïna Sànchez, rescaten al purisme les ànimes de Roxana i de Cyrano i les deixen intactes. Sense màcula.
Deixeu-me, però, una frivolitat. El personatge del de Bergerac, dotat d'una nàpia descomunal des del seu naixement, va compensant el seu defecte grotesc amb l'acumulació de virtuts que ara per ara ens semblen en vies de desaparició: la valentia, l'honor, saber dir «no», la fiabilitat i la dignitat. Cyrano sempre diu la veritat malgrat costi tot i més. I aquest principi innegociable dilueix el seu defecte físic. Molt diferent d'un altre personatge de la mitologia infantil que és el Pinotxo. I no parlo del mite de la Boqueria, sinó del fill de fusta inventat per Collodi i a qui li creixia el nas cada cop que deia una mentida. Fins al punt que la protuberància nassal enfosquia una realitat molt més evident: Pinotxo era de fusta.
Començo a rebre els sobres amb la publicitat que envien els partits polítics. Veig els cartells que pretenen seduir-me amb la majoria de les cares que em demanen el vot. Escolto tertulians de ràdio i de bar opinar sobre el rostre, el posat, el vestit o els colors que acompanyen les imatges dels candidats i de les candidates, i en funció d'aquestes formes valorar la seva capacitat intel·lectual, la credibilitat de les seves mentides i fins i tot la seva qualitat humana. Poques vegades sabem valorar el nivell de compromís, la valentia, l'honor o la fiabilitat de qui ens demana el vot. I molt menys el seu grau precís de dignitat. Segurament per això, sovint, ens acaba governant algun Pinotoxo i no un Cyrano.
