ueda lluny la tolerància que havia propiciat una Girona d'esperit singular. Fins fa poc era fàcil mantenir una cordialitat propera a l'amistat amb persones vinculades al PP i a Cs. Deixeu-me explicar. Mai m'havia fet vergonya compartir un aniversari amb l' Enric Millo o una conversa distesa i riallera amb Jean Castel. Quan arribaven les eleccions, tant en Millo com jo trobàvem morbós i provocador fer-nos fotos junts en el negoci familiar, exhibint ell que la dreta espanyolista gironina era molt oberta i jo que l'independentisme radical gironí era conciliador. Recordo una imatge que va fer córrer el departament de premsa del PPC en què jo sortia donant a menjar unes avellanes a Alícia Sànchez Camacho. Hi ha qui ho va trobar innecessari, però confesso que la imatge d'ella menjant de la meva mà tenia un no sé què de morbós. Però, ara, tots aquells jocs populistes em semblen formar part d'una altra era, d'un altre univers i d'una altra realitat. Vaig trobar Jean Castel, líder de Ciutadans, a la plaça del Vi. No es volia ni aturar. Sabia que ja no hi hauria rialles a compartir. Li vaig recriminar la seva despreocupació per saber com m'havia anat el dia 1 d'octubre. En saber que en la defensa del col·legi electoral de Pont Major s'havia hagut de fer front a un grup d'ultres espanyolistes, armats amb pedres, coets i força bruta, a ritme de Cara al Sol i de l'himne de la Legión, només va saber dir «que trist, això no està bé, això no ho comparteixo». Conversa acabada. Però té raó. És molt trist que a hores d'ara hi hagi polítics gironins que encara no hagin donat la cara pels seus conciutadans i segueixin justificant el seu atonyinament. No està bé que encara vulguin compartir els mateixos carrers i places, o que segueixin cobrant el seu sou dels impostos de les víctimes. No comparteixo que la culpa és de la democràcia i no dels monstres dels policies espanyols, dels seus comandaments i dels polítics que van marcar els objectius a abatre.

Potser caldrà aprendre'n ràpidament.