Diu el ministre d'Exteriors d'Espanya, el Sr. Alfonso Dastis, que a Catalunya no s'ensenya l'idioma espanyol a l'escola. Em sap greu haver de corregir-lo, Sr. Ministre. A Girona, si em permet vostè fer servir el nom de la meva ciutat en la seva forma vernacular, i pel que recordo, s'ensenya, es parla i s'usa amb molta facilitat l'idioma del seu país. És ben cert, però, que en la majoria dels casos, l'extensió de l'ús del seu idioma és conseqüència de la imposició violenta. Però l'intercanvi quotidià amb la resta de territoris peninsulars ha propiciat que tots els catalans i catalanes, inclosa la mainada, domini la llengua del Regne. Aquesta facilitat ara es veu avalada pel darrer informe sobre la qualitat en l'aprenentatge de l'espanyol entre els alumnes de l'Estat, en què els escolars catalans estan molt per sobre de la mitjana.
Pensant en les raons que l'han portat a dir aquesta enorme estupidesa, no em queda més remei que pensar que vostè ha estat mal informat pels seus sequaços infiltrats en el Principat. El virrei Millo i el seu bufó mediàtic Albiol, li deuen fet arribat la gaseta equivocada en referir-se als territoris sediciosos del nord. Però cregui'm, ells mateixos són la representació perfecta de l'èxit del sistema educatiu català: parlar espanyol no és cap garantia per evitar de dir ximpleries. I parlar-lo malament, com sembla que passa a molts llocs del seu país, tampoc ens estalvia que el partit polític que vostè representa tan eficaçment, esculli els més espavilats per seguir fent el ridícul.
Dit això, permeti'm explicar-li breument que m'hauria agradat molt fer servir la seva llengua per explicar-me. Però aquest diari es llegeix en català, ja em perdonarà. Més que res perquè en la meva llengua, tot i ser rica en matisos i trucs semàntics, als de la seva casta se'ls anomena amb una paraula que en resta els mèrits: poca vergonya. I en això la seva és molt més exacta. Els atribueix tota la virtut al complet, en precisar que són uns «sinvergüenza». Qüestió de matisos, Sr. Ministre.
