efinitivament hem entrat a la setmana de l'ornitologia. El Piulet ha lligat amarres, i ales, a les aigües del port de Barcelona per fer feliços als policies que, arribats d'arreu, seran repartits pels racons més inhòspits de la rebel Catalunya, a la recerca de rastres de democràcia. Com faria un bon coiot, invertiran abundants recursos de l'erari per aplicar una política típicament Acme.
Mentre, en bandades sorolloses, ocellots preconstitucionals sobre la rojigualda han renascut com l'Au Fènix, per mirar d'acollonir amb escopinyades, insults i cops de peu, amb valentia de ratpenat, tants avis i nens com trobin pel camí. I mentre tot plegat passa, des de les seus del partit de la gavina (ja m'enteneu, oi? Que aquí a la mínima acabes a fiscalia) s'ho miren amb fal·lera de voltor carronyaire. Suposo que compten fer una festa amb les baixes polítiques del dia 2 d'octubre. Les polítiques o les que siguin.
I en el país de l'ocellet blau, les piulades sobre la independència es mesclen amb les que parlen sobre dependència, en un aiguabarreig que comença a ser, més que poc interessant, repugnant. De tanta mentida, informació desinformada i especulació, el blau de l'ocell de Twitter hauria de ser vermell de la vergonya que li fem passar.
Un bon amic, gens sospitós de ser independentista, confessa sentir-se com un pardalet mentre el govern espanyol fa l'ànec gestionant el conflicte amb Catalunya. I posa els polítics unionistes en el rovell de l'ou en acusar-los d'amagar el cap sota l'ala, com un estruç, i als independentistes de fer-se massa el gall. Però una cosa està clara: no es pot donar la culpa a tothom a parts iguals. Per Catalunya, això de lluitar per la llibertat és el més nou en 300 anys d'història. A Espanya ja no li ve de nou la pèrdua d'una colònia més.
En ornitologia no tots els pàjarus són de la mateixa mida, ni els costa el mateix fer el niu, ni tenen el mateix plomall.
