Avui és dimecres i, com cada dimecres, em vesteixo de vermell i blanc, em calço les botes de muntanya i m´embolcallo amb una d´aquelles bufandes que podria passar perfectament per una manta. És hivern i, per molt que Girona tingui la sort de ser una ciutat amb clima mediterrani, fa fred i la humitat causada pels quatre rius que l´envolten només ho empitjora. Falten vint minuts per les vuit. Tanco la porta de casa i em col·loco els auriculars amb només una intenció: fer fora qualsevol pensament. Aquesta nit també seria llarga.
Arribo a l´oficina i toco el timbre. La porta no tarda a obrir-se, és en Toni. «¿Cómo estás corazón?», em pregunta amb aquell accent andalús mentre m´abraça. «Feliç, com sempre, li responc amb el català de la Catalunya més profunda. «¿Manos a la obra?», li pregunto. «Manos a la obra!», afirma. La resta del grup ja estava preparant tot el que necessitaríem per aquella nit: menjar, aigua, sucs, abrics, mantes, sacs de dormir... Així que em vaig disposar a fer l´única cosa que faltava, escalfar els dos litres de llet i caldo. Les campanes de la Catedral tocaven les nou quan en Toni arrencava la furgoneta i jo emplenava els primers espais en blanc de la fitxa tècnica que hauríem d´anar omplint al llarg de la nit. L´Àlex va encendre la ràdio sintonitzant-la al seu gust, i la Míriam va engrapar quatre xuxes de la seva bossa perfumant, així, la furgoneta amb gust a maduixa. Tot estava preparat, nosaltres també.
El comptaquilòmetres va començar a córrer. Primera parada, el casc antic. En Ferran ja ens esperava ajagut sobre un cartró i tapat fins a dalt amb una manta. Escoltava la retransmissió del partit de futbol. Aquella nit jugava el Madrid contra l´Atlètic de Bilbao. «Gol!», el vam sentir cridar. En Ferran està jubilat i cobra una pensió, però aquesta no li dona ni per continuar pagant el lloguer; així que, arribat el moment, es va trobar sol amb les seves coses al mig de carrer, sense saber què fer ni on anar. Com podem permetre que una persona que ha invertit més de la meitat de la seva vida a tirar el país endavant acabi dormint al ras, entre cartrons?
Segona parada, un dels caixers del cor de Girona. En Xavi té 19 anys. Fa 3 mesos que viu al carrer. El seus pares es van divorciar i ell va anar a viure amb la mare. Al cap de poc, aquesta el va fer fora de casa. A partir d´aquell moment, la seva vida havia canviat per sempre. Ja res tenia sentit. Cap dels seus futurs plans en tenia. Havia de començar de nou. Però, com podia tornar a començar si no tenia res on agafar-se, ningú en qui recolzar-se?
Tercera parada, un dels caixers de l´àrea comercial de la ciutat. Aquest caixer fa anys que està ocupat per la mateixa persona. L´Albert és ja un més de la zona. La gent el saluda i es preocupa per ell. Han estat moltes les circumstàncies que l´han portat fins aquí. Un trastorn mental, una condemna, l´heroïna, l´alcohol, les influències negatives. Una persona amb aquest perfil està demanant ajuda a crits. Una ajuda que mai arriba. Com pot algú rehabilitar-se sense ni tan sols una llar?
Quarta parada, les naus de carretera Barcelona. I aquí arriba el quid de la qüestió. Quanta gent de Girona és conscient que dins aquelles naus tan antiestètiques, i que amb tantes ànsies l´Ajuntament de Girona vol enderrocar, hi viuen aproximadament 15 persones? Tots i cada un d´ells són immigrants, que en època de bonança econòmica gaudien d´una situació normalitzada -tenien feina i havien reagrupat les seves famílies-, però que amb la crisi es troben sense ocupació ni ingressos i, com a conseqüència, sense sostre.
«Sense una llar no es pot avançar»
M´atreveixo a assegurar que, conscientment o inconscientment, heu hagut de parar la lectura en algun cas en concret per ser capaços d´assimilar i adonar-vos, amb el cor encongit, que vosaltres podríeu ser perfectament una d´aquestes persones. L´any 2016 van ser ateses per Creu Roja ni més ni menys que 204 persones; totes elles en situació d´exclusió social, la majoria de les quals no s´hi trobarien si disposessin d´un lloc digne on viure. És clar que cada persona és un cas únic, altament complex; però no hi ha cap mena de dubte que sense una llar pròpia no es pot avançar en cap direcció realment efectiva. El programa Housing First («primer, la llar») -que va néixer a Nova York als anys noranta- parteix d´aquesta premissa i s´ha demostrat efectiu a escala mundial en més del 85% dels casos. El fet de tenir un espai on viure millora la qualitat de vida, aporta seguretat, rebaixa els nivell d´estrès; dona, en definitiva, una base sobre la qual estructurar la vida, que repercuteix en un benefici global per a la salut física i mental.
Davant d´aquestes evidències, l´any 2015 el govern gironí va implantar aquest projecte, liderat pel centre d´acolliment La Sopa amb la col·laboració de set entitats més. Es va començar amb sis pisos i actualment es vol ampliar amb la incorporació d´una casa amb tres habitacions. Però, com es pot comprovar, el nombre de persones sense llar a Girona supera amb escreix el nombre de pisos disponibles. Però, quants pisos desocupats hi ha a Girona que podrien ser cedits a Creu Roja permetent, així, que en Ferran acabés de gaudir, d´una manera digne, dels seus últims anys de vida; o que en Xavi no hagués de començar de nou i pogués seguir amb els seus plans de futur. L´Albert, de la mateixa manera, sentiria escoltada la seva petició d´ajuda, fent efectiu el procés de rehabilitació i, sota un sostre, la situació d´indefensió en la que es troben els immigrants no es veuria tan agreujada.
