A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l'Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l'estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes.
Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d'un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l'escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d'un imaginari col·lectiu al voltant d'una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l'alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història.
Narcís-Jordi Aragó fou l'impulsor de la revista Presència i l'ànima d'innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la recuperació, moral i intel·lectual, de la figura de Carles Rahola, un nom que es va bandejar durant molts anys de la memòria dels gironins. I va ser un dels col·laboradors necessaris del llibre que fou punt de partida i títol de tota una concepció de la ciutat: Girona grisa i negra.
Però, entre moltes altres coses, al llarg de més de vint anys també fou l'autor cada dilluns d'una columna que els gironins no vam deixar mai de llegir. Ara, una tria -feta per ell mateix- d'aquestes columnes s'ha publicat pòstumament sota l'epígraf d' Escriure i viure. Aquest llibre, i els que vindran, servirà per acabar de vincular la ciutat a la seva memòria, i fer-nos entendre als que, com jo, travessem els ponts sense mirar en la direcció adequada, que el paradís encara no és perdut del tot.
