Diuen que va ser un pastisser francès el que va ensenyar la deliciosa recepta del xuixo a un col·lega gironí. Era una mena de bunyol estival farcit de crema que es venia popularment a les platges i a les fires. En deien un chouchou, un nen bonic, un nen consentit. Aquella peça de pastisseria va tenir un èxit aclaparador entre els gironins a l'inici del segle vint, tant que des d'aleshores no han parat de consumir-ne i d'embrutar-se els dits amb la capa de sucre enganxifós que els recobreix.

Però un xuixo, en català, també és una altra cosa ben diferent, era una llança curta o bastó que portaven els vigilants nocturns, els serenos, i que en castellà s'anomenen chuzos. Probablement aquest chuzo prové de la deformació de la paraula suizo, perquè, en aquella època en què el sol sortia per Flandes, els guàrdies suïssos -unitats d'elit mercenàries- portaven una mena d'alabarda molt característica.

Aquelles punxes dels chuzos eren afinades i punxegudes com els regalims glaçats que penjaven de les canaleres els dies més freds de l'hivern. Després, quan plovia i desglaçava queien i d'aquí sorgeix l'expressió caen chuzos de punta. Les llengües en van plenes, de frases com aquesta, sobre la pluja, de fet en català n'hi ha comptabilitzades més d'un miler.

Ves a saber perquè, els anglesos diuen que «plouen gats i gossos» i els francesos que «diluvien cordills». A casa meva, potser perquè no en teníem prou amb aquell miler i escaig de dites en català, s'utilitzava un calc de la llengua de l'imperi i es deia que «cauen xuixos de punta», amb la qual cosa jo sempre em quedava sorprès, en la meva infantil ignorància, i esperava que entre tots els xuixos que havien de caure me'n toquessin com a mínim uns quants per mi, i tots de crema.

Ara ja no hi ha serenos, ni guàrdies suïssos, els xuixos ja no tenen el mateix gust d'abans i el que ens baixa del cel només són querelles i sentències, i, posats a adaptar frases, l'únic que podem dir és que ens cauen fiscals com magalls de punta.