Un any és un espai de temps relatiu, un instant en la comptabilitat de l'univers, una simple revolució de la Terra al voltant del sol, però important en la vida dels éssers humans, perquè els anys els comptem d'un en un i sabem que només en disposem d'un nombre finit. Un any és capital per a nosaltres, pobres mortals. En dotze mesos podem fer i desfer, podem dir tot el que ens passi pel cap o callar per sempre.

Aquest any que s'acaba, el setzè d'aquest mil·lenni, no lluirà segurament en els annals que s'emmarquen en les parets de la gent normal. Hi ha hagut dolor, mort i injustícia, però això tampoc és res excepcional, són coses a les quals ja estem avesats, sobretot quan passen lluny de nosaltres. Arribats al canvi d'any, els que ho podem explicar ens mirem les mans, comptem els dits, i ja en fem prou que no ens en manqui cap.

Això sí, sempre ens falten noms, cares, gent que ens havia acompanyat en el viatge i que es comencen a esvair en la boira dels records. De tant en tant passem llista, en veure una fotografia vella o en repassar l'agenda ja caducada, i sentim que alguna cosa ens punxa per dins, però només durant un instant brevíssim, després tot torna a la normalitat, a la rutina. El temps, com una lasanya, va posant capes de pasta bullida l'una damunt l'altra.

Quan arriba el 31 de desembre ja sabem que no hi ha solució, tot el que no hem fet ja no ho podrem fer i tot el que hem callat ja no tenim temps de dir-ho. N'hi ha que intenten fer soroll amb trompetetes o amb petards quan sonen les darreres campanades i ballen esbojarrats amb un excés d'alcohol a la sang, però tots sabem que només els somnis baten les ales damunt del nostre cap, mentre la larva de l'any nou comença a ordir novament el capoll d'un futur que, quan vingui un nou desembre, se'ns escaparà de les mans com una papallona.