A Jaume Camprodon li va tocar posar-se al capdavant del Bisbat en uns anys difícils per a l'Església. Va ser un temps de canvis i de secularització de la societat. En gairebé tres dècades al capdavant del bisbat, el bisbe Camprodon es va guanyar l'afecte dels gironins. Era habitual veure'l passejant pel carrer acompanyat pel seu secretari, mossèn Padrós, i gairebé sempre era una persona accessible per a tothom.

Quan li van comunicar que havia estat proposat per ser nomenat bisbe -i bisbe de Girona-, va passar una nit sense dormir, tal com havia explicat alguna vegada. Després, va estar tres dies posant pegues al seu nomenament i, de fet, va confessar que l'aleshores nunci del Vaticà, monsenyor Davaglio, va «acorralar-lo» fins que va acceptar.

Jaume Camprodon va ser nomenat bisbe de Girona el 2 de setembre de 1973, i consagrat el 21 d'octubre del mateix any, un dia que sempre va recordar amb emoció. Girona es va abocar a rebre el successor del cardenal Jubany en una missa multitudinària, que es va repetir amb motiu de les seves noces d'argent episcopals: la Catedral es va omplir de fidels que volien homenatjar-lo.

En la celebració dels seus 25 anys a Girona, Jaume Camprodon va remarcar que «no em toca a mi valorar aquests anys. En tot cas, sou vosaltres, els diocesans embarcats en una mateixa nau», i va assegurar que «el que he intentat dur a terme en el decurs d'aquests anys és comunicar la pau de Crist».

Només d'arribar a Girona, Jaume Camprodon va decidir no viure al Palau Episcopal: massa fred i massa gran per a ell. Va optar per anar de lloguer a un pis de l'avinguda Jaume I. «Un pis senzill, amb veïns, que feia que no t'aïllessis de la vida de la ciutat», explicava.

Al cap de vint anys de viure- hi, el bisbe va començar a pensar en el seu successor: «No el podia obligar a fer la mateixa vida». Per això va decidir edificar una residència per al bisbe: «Hi havia espai vora la residència dels capellans grans, i allà es va construir. Hi toca el sol i hi passa un aire més sa».