Són objectes quotidians, relativament menuts, com el jardí d'una casa aparellada als afores d'una ciutat mitjana. Un jardí regat amb idees i paraules, innumerables solcs per on passen venes de tinta i d'il·lusions. De petit vaig aprendre a estimar-los, com s'estima la gent de casa, com s'estimen els gats que t'ofereixen el seu llom càlid perquè l'omplis de manyagues.
Amb el temps, i per diverses raons, els llibres s'han anat acumulant al meu voltant, llibres de tota mena, que he comprat, que m'han regalat i altres que he fabricat directament, perquè aquesta ha estat la meva activitat professional durant gairebé tota la vida, tot i que acumular llibres és una activitat perillosa, perquè es van menjant l'espai vital.
De llibres n'hi ha de moltes menes, però sobretot es divideixen entre els que ja estan llegits i els que sempre tenim encara per llegir, i que ens esperen amatents a la tauleta del dormitori. En aquests darrers, i en els que encara estan per escriure, es fonamenten la majoria de les esperances. En canvi, en els que ja hem llegit, hi arrelen un cúmul de certeses que produeixen els fruits bituminosos i subterranis que moltes vegades, i només a còpia de diverses relectures, arribem a desenterrar.
La vida és una lluita de desgast, tot acaba engrunant-se al nostre voltant, els mobles, les portes i els electrodomèstics. Els gats i els gossos es van succeint en diverses dinasties, els fills es fan grans i se'n van de casa, el món sencer trontolla, però els llibres queden i es reprodueixen, i s'arrapen a les nostres vides amb la força i la paciència formidables de l'heura que repta pels murs, fins que arriba el dia d'una mudança i t'adones que no tots et poden acompanyar.
Aleshores fas recompte, separes amb dolor els que no contenen prou certeses ni les il·lusions suficients, els separes en caixes i te n'acomiades amb una pregària mormolada entre els llavis com feia el poeta, perquè nosaltres, com ells, «ben mirat, no som més que paraules».
