L'actual president de la Generalitat de Catalunya és originari d'un poble selvatà, o sigui, de la comarca de la Selva, concretament en el seu extrem nord-oriental, un terreny fronterer amb la Garrotxa i amb el Gironès. Amer és una vila discreta, que viu amagada rere les boires matineres que produeix el riu Brugent, però que ha donat durant la seva història un gran nombre de personatges influents.

Concretament són dos presidents de la Generalitat, l'actual i Arnau Descolomer al segle XIV, tres presidents més que sense haver-hi nascut hi havien estat vinculats pel fet d'haver estat abans abats del monestir de Santa Maria d'Amer i un alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, que hi va néixer. Segurament per aquesta raó el lema turístic del poble, que llueix a l'entrada del municipi diu: «Amer, un futur amb història».

Tot això em va venir al cap l'altre dia en què vaig veure una fotografia d'una pintada al Brasil on deia: «Havia mais futuro no passado», que fa evident aquesta fràgil relació que tenim amb el passat i amb el futur, dos conceptes que reinventem els humans a cada moment, a vegades per justificar la nostra incapacitat per suportar el present en el qual estem condemnats a viure.

Potser ara, en què l'Ajuntament de Barcelona ens ha tret els fantasmes del passat a passejar per davant del Born, és un bon moment per plantejar-se reptes d'aquest tipus. De fet sempre flotarà en l'ambient també un altre lema, aquell que s'exhibeix a l'entrada del bloc número quatre del camp d'extermini nazi d'Auschwitz, aquell que diu «El poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la». Però, tanmateix, aquesta setmana la frase que em quedarà a mi és la que va dir el meu amic Manel Pujol i Bertran i que el seu nét recordava diumenge passat a Camprodon en el seu funeral: «La vida, encara que faci mal, ens l'hem de prendre bé».