Si he de ser honrat, quan em vaig assabentar del nomenament d'Anna Albar com a directora del Parc Científic i Tecnològic de Girona, ràpidament vaig atribuir a la decisió més una voluntat liquidadora que estratègica. Suposo que per això, en algun cercle empresarial, no ens referíem a ella com la directora sinó com la liquidadora, en to simpàtic i realista.

Però els números canten, com se sol dir, i l'acció decidida d'Albar ha demostrat que el Parc Científic és una eina rendible i autosuficient sense el llast del deute mastodòntic que arrossega. Malgrat això i malgrat que per a la majoria dels gironins el Parc és un conjunt d'edificis a la sortida de la ciutat, al costat dels pisos degradats de la Creueta. La majoria de gironins no tenim ni punyetera idea de què és el Parc Científic. Fa dies vaig preguntar entre gent que coneixia què en sabien. Uns deien que els semblava una residència d'estudiants universitaris. D'altres creien que formava part del campus de Montilivi de la UdG. Hi ha qui pensa que és una fàbrica, com la que hi ha pujant als Àngels. I davant d'una segona qüestió, per a què pot servir un Parc Científic i Tecnològic, la majoria proposava respostes que no cal reproduir per vergonya aliena. Com sovint passa a Girona ens mirem les nostres coses de massa lluny i les dels veïns de massa a prop. El que ara preocupa, però, és si les administracions que han de suportar el deute de més de 25 milions d'euros entenen de debò per a què serveix la instal·lació. D'entrada sembla que per barallar-se entre ells. L'Estat espanyol, principal creditor de la inversió, reclama que la resta d'implicats hi posi més interès. La Generalitat, que en aquest cas està lliure del deute monetari però és responsable de les polítiques universitàries, es queixa del boicot de l'Estat. El que per uns és un joc, pel territori és la crònica anunciada d'un fracàs de visió de futur i de gestió estratègica del coneixement.

Potser caldria que els gironins no ens ho miréssim com si no anés amb nosaltres. Abans que no sigui massa tard.