Marissa Butchosa · Denunciant d'abusos sexuals

«Les víctimes no tenim per què amagar-nos, els culpables són ells»

Marissa Butchosa ha fet públic aquesta setmana que de petita va patir tocaments per part d'un monitor d'esplai. Ha trigat tant a explicar-ho perquè, segons indica, no ho va poder recordar fins l'any passat. Tot i que el delicte ha prescrit, el vol donar a conèixer per evitar que altres noies passin pel mateix tràngol que ella.

13.10.2016 | 06:30
Marissa Butchosa

Per què ha fet públic el cas ara, després de tants anys?
Perquè tot just el vaig recordar fa un any i mig, al maig de 2015.

Hi va haver algun detonant?
Si va haver-hi algun motiu, ha de ser el fet que vam haver de buscar nou equip de futbol per als meus dos fills. Quan estàvem en plena voràgine, vam començar a sentir comentaris de l'estil "tal entrenador es passa molt amb els nens, etc.", i crec que això potser va ser el detonant: la por de treure els meus fills de la zona de confort i seguretat. Si no, no sé per què va sortir.

Estava bloquejada per l'angúnia.
Era una cosa que estava amagada i de cop va sortir. Jo sempre he tingut una vida complicada de salut, i des de fa molt de temps he anat amb una psiquiatra. Aquests records em van venir tres setmanes abans de tenir visita amb ella, i no vaig dir res a ningú. Ni a casa, ni al meu home... ho trobava tan gros que no em veia en cor de dir-ho. Però quan li ho vaig explicar a ella, vaig començar a lligar caps.

Perquè aquell episodi va afectar les seves relacions amb els homes.
Jo sempre vaig tenir mala relació amb el meu pare, que es va morir quan jo tenia 20 anys, i sempre m'havia quedat un gran sentiment de culpa. Fins que em vaig adonar que havia tirat sobre el meu pare tota la merda que aquell tio m'havia tirat a mi.

I amb els nois?
Llavors vaig entendre per què em trobava tan rara davant dels tios. De joveneta, amb les amigues anàvem a Platea, em venia un noi, em deia hola i jo li fotia un moc si no el coneixia. A vegades volia fer un esforç, però no podia. He tingut amics nois, però com si fóssim germans. Si hi havia el component d'anar més enllà, la cosa se n'anava a la merda.

Què va fer en recordar el que li havia passat?
Li ho vaig explicar al meu home, i la meva cunyada em va recomanar anar a la Fundació Vicky Bernadet. Però com que no podia anar a Barcelona, vaig anar a una psicòloga a Girona, que em va enviar a Salt, a un centre especialitzat en violència de gènere. Però no era el mateix, no m'ajudava. Tot i això, jo tenia molt clar que volia treure'm aquesta motxilla de sobre, fins que el degà de la facultat de Medicina, on treballo, em va recomanar un psicòleg, Josep Ramon Juárez. Vam connectar de seguida i em va treure tot el que em passava. Va ser un impacte, vaig haver de demanar la baixa perquè el meu cap estava com trastocat, no coordinava. Però vaig començar a treballar amb ell i em vaig adonar que realment jo no tenia la culpa del que m'havia passat, ni tampoc el meu pare. Ara tinc molt clar que les víctimes no tenim per què amagar-nos de res, els culpables són ells. Penso que s'ha d'acabar amb el tabú en aquests temes, així potser en sortiríem beneficiades les víctimes i els abusadors ho tindran una mica més complicat.

Els seus records són borrosos?
No, són claríssims i així ho he fet constar a la denúncia. Una de les vegades hi havia una altra nena davant, però no recordo qui era. Però a ell sí que el recordava, i com que té un cognom molt estrany, diferent, el vaig poder trobar de seguida quan el vaig buscar a les xarxes.

Té previst contactar-hi?
No, no en tinc cap ganes. I tampoc l'he perdonat. Per què ho hauria de fer? Potser continua fent el mateix, ningú em diu que hagi fet un tractament i s'hagi rehabilitat. Per mi, indiferència total i absoluta. A més, és poc probable que me'l trobi, ja que viu lluny. Jo ja vaig fer el que havia de fer, que és posar la denúncia als Mossos.

Però també ha volgut parlar amb els mitjans.
Sí, perquè trobava que posar una denúncia era un acte massa íntim, que quedava entre el jutge, ell i jo. Jo volia que se sabés, perquè aquest senyor ara només té 59 anys i encara pot fer molt de mal. Si encara té relació amb centres d'esplai, no vull que se'n pugui anar a fer de cuiner en unes colònies. No em podia estar callada, saber que hi ha un tio perillós i no avisar. A mi m'agradaria que m'avisessin. No es tracta de posar la creu a ningú, però totes les víctimes d'abusos ja porten la creu posada tot i no tenir culpa de res. A vegades sembla que has d'anar mig amagat, i no és així. S'ha de saber. Normalment els casos que transcendeixen són un 20%, mentre que el 80% resten amagats. M'agradaria que el percentatge s'invertís. També es podria canviar la llei i que fos com als EUA, on es permet que una persona posi una denúncia com aquesta en el moment que ho recorda, com m'ha passat a mi. Així podria anar a judici i no hauria prescrit.

Creu que va haver-hi algun encobriment per part de la parròquia o el Bisbat?
No, ells no en tenien ni idea, ni tampoc els altres monitors.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema