El cap de setmana que hem deixat enrere ha estat, novament, farcit d'eleccions. Per als gironins i gironines comença a ser una tradició de la qual no en podem prescindir, com la ratafia, la tafaneria o el patiment amb el Girona FC. Les d'aquesta setmana han estat al nord de les espanyes, feu de les dretes tradicionalistes que, com Don Pelayo, sobreviuen a les escomeses dels bàrbars, però també a casa, on de forma bàrbara s'ha ensarronat els saltencs per decidir sobre l'arribada a terres del Gironès d'una tradició nòrdica: el moble amb manual d'instruccions.
No m'interessa massa el debat sobre si els noms dels mobles de casa han d'estar escrits en un impronunciable mot escandinau o si més aviat haurien de ser fabricats amb fustes que vénen de qui sap on per fusters més nostrats. Aquest seria un debat que no portaria més que a l'emprenyada amb bons amics i tampoc cal. El que sí que caldria revisar és el mal vici de preguntar als ciutadans per qualsevol ridiculesa i en canvi eludir compartir la responsabilitat en assumptes de profunda rellevància per a la nostra vida.
No tenim temps ni esma per debatre sobre tots els temes. Potser hi ha algú que sí, que té hores i poca feina, per discutir sobre assumptes de gestió que ultrapassen les competències territorials, la supervivència natural de les lleis del lliure mercat o els costums que tenim els gironins portes endins. El que caldria, però, és que els càrrecs electes de cada municipi ?tin?guessin la valentia de mullar-se i prendre decisions, amb totes les seves conseqüències, amb intrepidesa i visió estratègica. Si creuen que és bo per a la majoria, que ho facin.
Sotmetre el risc de les decisions a la coartada de la majoria, sense mesurar el risc del nivell de participació o de la manipulació, és d'una covardia política que no ens podem permetre. Per què no se sotmeten a decisió popular les estratègies sobre habitatge, inversions socials, polítiques d'ocupació o mediambientals?
Governar és decidir. I decidir, sovint, és arriscar. Per això són electes.
