Aprofitant l'acte de protesta pacífica, de moment pacífica, que es va fer diumenge al vespre a Sant Narcís per tal d'incorporar 31 crespons negres nous a les tanques de les obres de l'AVE, es van generar entre els presents algunes reflexions al voltant de l'associacionisme a la ciutat.

Girona té una realitat distintiva que sovint obviem: el municipi té registrats oficialment poc menys de 500 associacions, és a dir, 1 entitat per cada 200 habitants. Els objectius associatius són ben variats: culturals, religiosos, econòmics, veïnals, esportius. Però si alguna cosa destaca d'aquesta atomització associativa és l'absència pràcticament absoluta de federacions que aglutinin diferents entitats.

N'hi ha una que ha estat anys intentant sortir-se'n, la Federació d'Associacions de Veïns. I dic «intentant» perquè la FAV no incorpora totes les associacions de veïns de la ciutat. I això és un indicador trist. Preguntant als que formen part de la Federació i als que no és fàcil descobrir que raons històriques, d'egos, de manca de solidaritat i d'interessos sovint polítics han complicat la viabilitat de la federació.

Les juntes directives de les associacions de veïns són veritables herois que mai rebran el reconeixent suficient. I els veïns solem ser injustos amb la seva acció. Injustos i deixats, ja que només els recordem quan tenim un problema a sota de casa. Però és un error gravíssim per a la ciutat no haver trobat la manera de tenir un front veïnal únic, fort i poderós. Un error de tothom, que quedi clar, ja que quan no es troba la fórmula òptima de pacte queden qüestionades totes les parts. L'objectiu són els veïns i la ciutat. Tota la ciutat, sencera. Els problemes d'uns són els problemes de tots. Els beneficis d'uns han de ser els beneficis de tots. Suposo que per això, aquest 18 darrer, a Sant Narcís tornaven a ser quatre gats.

Malgrat tot, encara s'és a temps que totes les associacions de veïns de la ciutat seguin a la mateixa taula i afrontin amb valentia el futur d'aquesta ciutat. Cal generositat.