La romeguera és una planta del subgènere Rubus, de la família de les rosàcies, el fruit de la qual és la móra. De tiges llargues i punxerudes, es troba abundosament pels camins rurals del nostre país, coberta gairebé sempre d'una fina capa de pols. Des de sempre els vianants s'han aturat, a vegades a causa de les punxes que s'enganxen als mitjons o, sobretot ara a final d'estiu, per collir els seus fruits dolços, per fer-ne melmelada o per menjar-los in situ.

Però també hi ha un altre tipus de romeguera, la que et trobes pel carrer, especialment els dies que tens pressa. Són aquell tipus de persones que sempre tenen alguna cosa a dir-te, un fet important que, invariablement, els ateny bàsicament a ells mateixos i que ho expressen al primer que passa, per poder buidar el pap sense haver de passar per la consulta del psiquiatre.

En una ciutat petita com la meva, quan sortim al carrer sempre tenim en compte aquest decalatge temporal que ens farà arribar tard al nostre objectiu si no sortim una mica abans de casa. Ho considerem un fet normal. El que ja no és tan normal són les romegueres modernes, aquests nois i noies que armats amb una carpeta t'assalten en llocs clau i apel·len a la teva consciència solidària per acabar demanant-te un donatiu per a una oenagé o qualsevol cosa per l'estil.

Jo he après a esquivar-los, però sempre et queda un regust estrany, perquè et miren amb aquells ulls de «vostè perdoni» i et fan pensar que has fet alguna cosa malament. Però no, són romegueres i de les pitjors, i l'Ajuntament, que té una tendència innata a controlar-ho tot, aquí també hauria de posar-hi mà. Això o plantar directament romegueres en els parterres i, com a mínim, podríem collir móres mentre els uns o els altres ens venen la moto.