Em pertorba profundament haver de recordar que fa massa que ningú parlava de Narcís-Jordi Aragó. Perquè, com ell mateix volia ser, la ciutat el mantenia en un respectuós pedestal d'home silenciós. Però sempre hi era, volgués ell mateix o no. La majoria de gent que escriu sobre Girona ha de recórrer, en un moment o en un altre, a la seva crònica precisa, àcida, realista i carregada d'un pessimisme bondadós, per explicar com de difícil és viure en la ciutat de l'Onyar.

Ho va deixar escrit, viscut i qüestionat sempre des de la seva talaia de privilegi sobre el riu, adornada per un Masó del qual se sabia hereu. De Masó i de tots els clàssics gironins que sempre han ajudat a matisar la ciutat grisa i negra amb una pàtina d'ironia i hiperrealisme. Narcís-Jordi Aragó ha conegut la ciutat així de lletja, grisa i negra, però sempre ha volgut que fossin colors estimables.

I potser aquesta és la característica principal del seu llegat, l'amor per la ciutat. He de pensar que també pels seu ciutadans, però no em queda gaire clar. Em resisteixo a parlar d'ell en un verb passat. O com a mínim en un temps passat imperfectament definitiu. Perquè encara espero veure'l traginar la seva mirada llunyana pels carrers del Barri Vell o discretament en un acte cultural o cívic. I ?escoltar en qualsevol conferència com fa crònica de la ciutat que sempre ha venerat amb una passió rabiosa. Passió per la cultura, el periodisme, les pedres grises i la seva història, la seva família, la Mercè, passió viva i present.

Suposo que per això he repetit moltes vegades la paraula sempre. Suposo que per això no amagaré mai el seu «Girona, ara i sempre», la crònica més immutable de la Girona que hem tingut i, amb mirada de visionari, de la que tindrem. Aquest relat creua totes les èpoques de l'anatomia vital de la nostra ciutat amb detall atòmic. Ningú ha pogut encara millorar-ne la precisió. Si voleu comprendre Girona cal que el llegiu.

Com no podia ser de cap altra manera, N. J. A., ara i sempre.