Parlar de Narcís-Jordi Aragó, en primer lloc, és parlar de Girona, d'una ciutat que intentava renéixer per enèsima vegada de les seves cendres, en aquest cas les d'una ?guerra civil injusta i sanguinària, aquella ciutat pètria, obscura i levítica que havia permès l'assassinat a sang freda de Carles Rahola. Girona i Carles Rahola configuren els primers traços del retrat de Narcís-Jordi Aragó, perquè cap altre va saber reivindicar la figura moral d'un periodista i escriptor que, com ell, s'estimava amb una irredimible passió la ciutat que el va veure néixer.

Parlar de Narcís-Jordi Aragó també és parlar de Presència, la revista que va donar veu i esperança a una ciutat i a un país exhaust i vençut. Recordo amb devoció la seva figura neguitosa i taciturna, però també brillant i irònica, intentant lluitar contra tots els elements, els materials i físics, i els propis de l'època, una època en què, com a ell li agradava recordar, s'havia de lluitar per allò que era evident.

Parlar de Narcís-Jordi Aragó, per un gironí, és parlar d'una evidència, d'una peça irreemplaçable de la seva història recent.

Girona, com la seva catedral, és una ciutat inacabada i inacabable, però sempre ens l'haurem de mirar amb els ulls del que va ser el seu cronista, un cronista conscient que amb la seva crònica també anava construint el projecte vital d'una nova ciutat somiada.

Però parlar avui de Narcís-Jordi Aragó és parlar d'una absència. Segurament la gent com jo, que el vam conèixer, que el vam tractar i que en vam gaudir, no sabrem mai conjugar del tot el seu nom en passat, perquè seria tant com renegar de nosaltres mateixos.

Avui, quan m'ha arribat la notícia de la seva mort, acabava d'escriure el darrer paràgraf d'un article on cito una frase d'Horaci: «La mateixa nit ens espera a tots». Segurament és veritat, però també és veritat que si a Girona la nit és menys fosca, menys grisa i menys negra, ho és gràcies a Narcís-Jordi Aragó.