Instituïm una festa per commemorar el record d'un moment plaent, després, amb el temps, la festa esdevé una realitat en si mateixa i allò que es commemora queda difuminat pel pas dels anys. Abans els dies de festa eren comptats, però ara han anat colonitzant el calendari, l'oficial i el de cadascú, i les festes han passat a ser gairebé com una obligació més en uns casos o un dia no estrictament diferent dels altres, en altres.

Vivim en una època -i sovint no ens n'adonem- en què ens programem les alegries. Tal dia ens ho passarem bé i ho hem de celebrar ens agradi o no. Generalment, per poder gaudir d'aquestes coses és necessari l'ajut de l'alcohol o d'altres estimulants. Festa vol dir excés, perquè cada dia ja tenim de tot. Però en un dia de festa s'ha de tenir alguna cosa especial per poder explicar, l'únic problema és que, si es passa la ratlla del codi penal, s'ha d'anar amb compte de no deixar-ho gravat en el mòbil.

Ara, durant els mesos d'estiu, tots els pobles celebren les seves festes majors. Cada dia, a cada racó del país, s'encenen els coets i tota la parafernàlia sarauista. Els joves de cada comarca, i els de les comarques veïnes, van d'una festa a l'altra, que és tant com dir d'una borratxera a l'altra pràcticament cada dia, o com a màxim cada setmana, i ens sembla el més normal del món.

Aquests dies, per exemple, són les festes de Gràcia i els carrers aniran plens de tot això, d'alcohol, de pixum i de soroll, perquè toca, perquè som joves i ens hem de divertir, perquè és festa i la festa és disbauxa, i perquè -què carai!- els fabricants de cervesa també tenen dret a fer el seu agost i els cultivadors de marihuana han de trobar una sortida per als seus excedents. Diu un proverbi francès que no hi ha festa sense el seu endemà, i l'endemà d'un dia de festa només hi ha tres tipus de gent que sobreviuen: els que no tenen millor cosa a fer i dormen la mona, els que compten els beneficis del dia anterior i els que escriuen les cròniques de successos.