Estem tan poc acostumats a conceptes com "participació" o "procés participatiu" que, quan es posen de moda, es corre el risc que s'acabin convertint en expressions buides de significat. Una mostra clara la vam patir quan es va convocar als veïns de Sant Narcís a una sessió explicativa de les demandes d'Adif al voltant de la petició antiga de l'enderroc del passadís que comunica l'estació de trens vella amb el mòdul d'accés a l'estació del TAV, el ja famós finger.

L'Ajuntament va voler entrar en territori hostil després del ball de bastons que es va produir a la premsa entre el regidor encarregat del Projecte Ferroviari i el mateix Adif. El tràmit va resultar altament decebedor. La majoria de formacions polítiques de la ciutat van decidir assistir en absolut silenci (pactat, diuen) per no embullar més la troca. Però el cert és que, després de 10 anys de guerres polítiques depriments tenint Sant Narcís i la zona zero com a camp de batalla, la majoria de partits ja no s'atreveixen a badar boca. No sigui cas que els toqui rebre per accions o inaccions, passades o presents.

Però el més terrible va ser quan un comerciant de la zona va decidir defensar la seva visió i els seus interessos amb vehemència, agressivitat i demagògia, i va voler fer creure que parlava en nom de "tothom". El seu discurs va ser aplaudit malgrat el contingut. És a dir, la participació va ser tutelada pel clam dels interessos d'un perruquer, tal com de vegades ha estat distorsionada pels interessos polítics, i no pels del bé comú. L'esgotament ciutadà passa factura.

La participació no és seguir a qui més crida. Ni haver de pagar el que no toca. Ni fer les coses a impulsos. Ni beneficiar a uns en greuge d'uns altres. La participació té el cor en el que propugnen alguns dels que fa anys que lluiten a Sant Narcís per defensar els interessos agredits del barri, i és incloure tota la ciutat, tots els barris, en la decisió de compensar Sant Narcís i relligar el barri, el poble, a la ciutat. Fins que no passi seguirem posant el "finger" a la nafra.